27 set 2020

Anar al contingut

El fenomen migratori

L'Àfrica, en marxa cap a Europa

L'Àfrica, en marxa cap a Europa

Josep Borrell

El millor escenari per a la migració és el d'una política de desenvolupament compartit, amb control dels fluxos migratoris i amb garanties de retorn

Si el nen senegalès assetjat pels seus companys de classe que va ser emparat per unes jornades culturals sobre el seu país no hagués sortit del Senegal, probablement no hauria sigut escolaritzat (només el 35% ho estan). Potser estaria preparant la seva perillosa odissea migratòria atret per la força magnètica d’Europa per a la joventut africana. I, si demostrava estar preparat, la seva família o el seu poble l’impulsarien a córrer el risc, que coneixen, però no en la seva justa mesura, finançant-li els costos del viatge.

L’economia del Senegal creix, però també la seva població, per sobre del 2,5% anual. Recórrer el caos circulatori de Dakar, percebre en el seu urbanisme l’enorme desigualtat social i compartir reflexió amb professors i alcaldes, ensenya molt sobre la migració africana a Europa i les raons per les quals augmentarà.

El 2100, gairebé la meitat de la població serà africana

Primer, la demografia. Parlem de l’Àfrica com una única realitat, i oblidem que hi caben 10 Europes i es parlen unes 2.000 llengües; però fa 100 anys l’Àfrica tenia uns 130 milions d’habitants i avui, 1.200 milions. L’ONU estima que el 2050 tindrà 2.500 milions, mentre que la Unió Europea en tindrà 450 milions. I el 2100, gairebé la meitat de la població mundial serà africana.

Europa envelleix i es despobla, i a l’Àfrica s’hi desborda la joventut i la vida. Inevitablement, els moviments migratoris s’amplificaran i de la seva dimensió i assimilació dependrà la història del segle XXI.

Segon, la prosperitat. L’Àfrica està sortint de la pobresa absoluta, tot i que a diferents velocitats segons els països. I, en una primera etapa, el desenvolupament dona més oportunitats d’emigrar. Els més pobres no ho fan, perquè no tenen mitjans.  La paradoxa és que, com passa al Senegal, els primers passos del desenvolupament augmenten la informació, la capacitat i els recursos i, amb això, la quantitat de gent que es posa en marxa cap al paradís europeu. En els propers anys es pot produir un desbordament que posarà a prova la societat europea i provocarà una crisi entre les elits cosmopolites i els populismes antiimmigrants que defensen la identitat cultural com a una cosa monolítica i estenen tots els temors en termes de seguretat social i econòmica.

El que és segur és que l’'Europa fortalesa' no és la solució, com tampoc no ho és l’'Euràfrica' que obre la porta a tothom

Però aquest problema del desenvolupament, com el dels mals de la democràcia, només es resol amb més desenvolupament i millors institucions, superant aquest punt crític i generant a la mateixa Àfrica les oportunitats d’una vida millor, sense haver de córrer el risc de perdre-la buscant-la en aquesta Europa que contemplen a la televisió amb un atractiu irresistible. També veuen els que moren al mar, tot i que segurament en són més els que moren de set al Sàhara que ofegats. L’any passat, l’Organització Mundial de les Migracions en va rescatar 4.000 de perduts al desert, però no sap quants s’hi van quedar.

Les migracions són una constant en la història humana. Actualment, els emigrants sumen 10 milions a l’any, el 0,13% de la població mundial, fet que no justifica les pors irracionals que fan témer per la seguretat, l’estabilitat, la pau i la identitat. I la major part de la migració africana es produeix dins de l’Àfrica. Però la concentració espacial i temporal i les imatges televisades provoquen a Europa una por associada al caràcter "desordenat" d’una onada migratòria que se’ns presenta com a "massiva" quan encara no ho és, però pot arribar a ser-ho.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El que és segur és que l’'Europa fortalesa' no és la solució, com tampoc no ho és l’'Euràfrica' que obre la porta a tothom. Ni la tornada a un "neocolonialisme" amb contrapartides per a les elits dominants dels països africans a canvi que ens assegurin protecció contra un perill existencial. Ja ho vam fer amb els dictadors del Nord d’Àfrica amb el perill gihadista, i ara amb Turquia i Líbia, pagant-los perquè continguin els fluxos migratoris.

El millor escenari seria el d’una política de desenvolupament compartit amb una aproximació coherent al control dels fluxos migratoris, amb incentius a la devolució d’immigrants irregulars, l’augment dels regulars i sistemes d’immigració circular, és a dir amb garanties de retorn. Tots hi sortiríem guanyant i alguns no haurien de morir. En parlem molt, però, consumits pel curt termini i les nostres estèrils querelles de pati de veïnat, no hi dediquem ni l’energia política ni els recursos necessaris per a una tasca en la qual ens juguem el futur i els valors en què diem que es basa la civilització europea.