Senyora de Roth

Després de la mort Philip Roth, queden les seves novel·les. L’aforisme "per les seves obres els coneixereu" es pot aplicar fàcilment a l’escriptor que va jugar a esquivar-nos a tots barrejant com ningú la ficció amb la seva pròpia vida. Qualsevol que llegeixi 'El trastorn de Portnoy' l’acabarà convençut d’haver llegit una mena d’autobiografia, o almenys, part d’una autobiografia que es continuarà escrivint en novel·les posteriors, com 'La marca de l’home’ o 'Elegia'. És curiós, però, que malgrat aquesta voluntat de l’escriptor de mostrar-se tal com és a cada llibre, s’hagi de recórrer a un llibre aliè per conèixer-lo millor: em refereixo al que va escriure la seva segona esposa, l’actriu Claire Bloom, publicat aquí (Ed. Circe) amb el títol d’‘Adiós a una casa de muñecas’.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Claire Bloom, que va ser la dona de Roth durant 17 anys (ignorant els consells dels amics: "No et casis amb Portnoy!"), va escriure, al separar-se, un llarg memorial de greuges, que el descrivia com un misogin capaç d’actuacions que podrien considerar-se com a mínim maltractament psicològic: deixar-li les maletes al carrer i no deixar-la entrar a casa en més d’una ocasió; prohibir que la filla adolescent de Claire, fruit d’un matrimoni anterior, visqués a la mateixa casa que ells, i fins i tot passar-li factura de diversos milions de dòlars com a indemnització pels anys viscuts en companyia.

Fa un any Claire Bloom va estar a Barcelona rodant 'Miss Dalí', de Ventura Pons, que va tenir l’amabilitat de convidar-me a sopar amb ella i altres companys de repartiment en un discret reservat de l’Eixample. Vaig estar temptat de portar-li el seu llibre perquè me'l firmés, però vaig desistir. I vaig fer bé. Perquè vaig anar a aquest sopar disposat a trobar-me amb l’animosa ballarina de 'Candilejas' i la genial actriu que havia tornat bojos Richard Burton, Laurence Olivier, Yul Brynner i Rod Steiger (el seu primer marit), entre altres. Però em vaig trobar una senyora de somriure educat, mirada trista i silencis llargs, molt llargs. I vaig entendre que em trobava davant de l’exdona de Philip Roth.