Anar al contingut

L'ARTICLE I L'ARTÍCULA

¿Vosaltres qui sou, lectors?

¿Vosaltres qui sou, lectors?

Juan Carlos Ortega

El meu amic Pablo s’acaba de comprar un telèfon i està d’allò més content. Es passa les hores instal·lant-li noves aplicacions i explorant el potencial que té. El treu de la seva butxaca a cada moment i el mira embadalit, perquè sap que és el seu tresor i el fa molt feliç tenir-lo entre les mans.

Però ahir li va passar alguna cosa i està molt preocupat. Va voler gravar el missatge de benvinguda a la seva bústia de veu, es va aclarir el coll i va registrar les paraules següent: «Hola, soc en Pablo, deixa el teu missatge». Va prémer el coixinet per confirmar, va mirar el seu mòbil il·lusionat i el va desar novament a la butxaca.

Poc després, segons m’ha explicat, va tornar a treure'l, va esborrar el que havia gravat i va intentar gravar un missatge més adequat. Es va dir a si mateix que la presentació: «Hola, soc en Pablo» quedava curta, perquè òbviament hi ha molts Pablos al món. De manera que va gravar: «Hola, soc Pablo Martínez Damiá, deixa el teu missatge».

Una mica més satisfet, va mirar el seu telèfon, però continuava sense tenir-les totes. Va veure clarament que ell no era només un nom i dos cognoms, sinó molt més: un ésser humà amb il·lusions, pors, aficions i una visió del món.

Decidit a concretar millor qui era, va entrar en les opcions del seu telèfon i va gravar el següent: «Hola, soc Pablo Martínez Damiá, 32 anys, pare de dues filles. Soc d’esquerres, però cada vegada menys. Deixa el teu missatge».

Aquesta vegada no va trigar tant a adonar-se que aquesta nova definició resultava tan imprecisa com les anteriors. Ho va veure amb claredat just al prémer el coixinet a la pantalla tàctil. Impacient per deixar clar qui era en realitat, va gravar: «Hola, soc Pablo Martínez Damiá, 32 anys, pare de dues filles. De petit era força solitari. M’agradava aprendre matemàtiques i col·leccionar cromos de la Lliga de futbol. Als 11 em vaig enamorar d’una nena que es deia Ana, que tenia els ulls d’un marró molt clar. Deixa el teu missatge».

Si voleu conèixer de veritat el meu amic Pablo, no parleu amb ell. 
Truqueu-li a la nit, quan tingui el telèfon apagat, i escolteu.

Això li va agradar més. Va sentir que ara aquest missatge expressava realment qui era. Però, com ja haureu endevinat, el meu amic no es va conformar amb això. Va trucar a la feina i va mentir, va assegurar que tenia febre, que havia passat molt mala nit, per poder quedar-se a casa escrivint, abans de gravar, l’àudio que tots podrien escoltar quan volguessin deixar-li un missatge.

Va obrir el seu ordinador i va començar a escriure: «Hola, soc en Pablo». Amb nervis, però molt feliç, va anar teclejant la seva vida sencera. «L’Ana no em va fer mai cas, tot i que li vaig escriure poemes per expressar-li que els seus ulls eren preciosos». Va parlar de les seves primeres lectures, d’una vegada que va robar ‘tigretones’ en un supermercat i d’una caiguda ximple que va tenir amb la bici als 14 anys. Ho va explicar tot, inclosa la visió del món i de l’univers que tenia, i va acabar dient: «Crec que no entendrem mai el Gran Misteri del Cosmos, però això no vol dir que cregui en un Déu personal. Soc, d’alguna manera, panteista, com Spinoza. Deixa el teu missatge».

En Pablo es va passar quatre hores gravant l’àudio al seu telèfon. Per sort, el seu mòbil va ser tan comprensiu que li va deixar gravar durant tot aquell temps, sense el senyal lleig que li indicava que el temps límit s’havia acabat.

Si voleu conèixer realment el meu amic, no parleu mai amb ell. Mai.  Truqueu-li a la nit, quan tingui el telèfon apagat, i escolteu.

0 Comentaris
cargando