Pollastres o no

Com diu la meva companya Emma, hi hauria "l’opció de considerar l’escola com una mena de granja de pollastres, aïllada de la societat." Un lloc on s’ensenyés a llegir i a escriure, a sumar i restar, a conèixer el poblet i l’univers, sense cap més objectiu que acumular coneixement. Com si es tractés, certament, d’uns pollastres obsessionats en la seva única funció: engreixar-se. Però, com afegeix ella mateixa, les aules han d’acollir el debat, no quedar-se’n al marge. A més, "els murs de la fortalesa" són porosos, l’escola no és una bombolla aliena a la realitat, sinó que en forma part, com a peça fonamental de l’engranatge. Ensenya com funciona i ensenya per què funciona d’aquesta manera: des de les regles de tres als relats de Mercè Rodoreda.

Per això és basta i matussera, i amb mala fe, la campanya contra l’escola catalana. Perquè es converteix en delicte el que hauria de ser obligació. I perquè, a sobre, aquesta fixació en l’atac rep el suport de l’Estat amb tota l’exuberància mediàtica de què és capaç. No m’estranya, com ha dit el Síndic de Greuges, que hi hagi por entre el professorat. Entre altres coses, perquè no té suport institucional i perquè es veu indefens enfront del falsejament i la fal·làcia, enfront de l’invent de l’odi i l’adoctrinament. Només amb la cuirassa de l’extrema dignitat, de l’alta responsabilitat moral que, dia a dia, procura evitar que els alumnes pensin com pollastres.