El dret a la qualificació en l'oblit

Tres anys després d'aprovar-se la llei catalana de formació professional, tenim la llei en paper sense aplicació pràctica ni desenvolupament concret. Ni està en marxa l'Agència de Formació i Qualificació Professionals de Catalunya ni es presentarà l'avaluació-diagnòstic del subsistema de l'FP exigit per la mateixa llei. No hi té res a veure el 155. Aquesta paràlisi lamentable té a veure amb les lluites de poder entre els departamentsd'Ensenyament  i Treball per aconseguir el control i el pressupost de l'agència. No és res nou. Històricament a Espanya s'ha configurat una governança bipolar de l'FP, atesa l'existència de dos subsistemes: el de l'FP escolar reglada i el de l'FP ocupacional i per a la inserció.

Tanmateix, perdre tres anys a aplicar la llei és inadmissible. És tota una puntada de peu contra la ciutadania i el seu dret a la qualificació i requalificació al llarg de la vida. La llei catalana es va vendre amb grans aspiracions per impulsar el canvi de model productiu, reduir l'abandonament primerenc i poder apoderar un 45% de la població activa a Catalunya que no té acreditada la seva qualificació professional. És a dir, només compten amb la seva experiència laboral i qualificacions internes d'empresa, però no tenen cap títol professional que acrediti les seves competències al mercat de treball.

Aprendre a aprendre

En plena societat del coneixement i del risc, el dret a la qualificació i la requalificació és una prioritat per protegir els treballadors contra les crisis cícliques d'ocupació i de substitució de qualificacions. Es tracta d'un nou dret social posttradicional inexistent en la passada modernitat industrial i taylorista. Però del tot necessari amb el nou model posfordista global que destrueix, deslocalitza i demana qualificacions a un ritme imparable i gairebé indetectable per a la planificació educativa. Des dels anys 80 l'economia i la sociologia del treball (Blaug, Thurow i d'altres) apostaven per una sòlida formació inicial que universalitzésl'aprendre a aprendre com a nou pedestal de la ciutadania. Estem molt lluny d'aconseguir-ho.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Passen els anys i continuem patint els efectes de la mala i vella política.  Estem davant d'un altre episodi d'incompetència sense que ningú assumeixi responsabilitats. Entre altres coses, per la falta d'un model professional d'administració pública que gestioni la ‘res publica' independentment de la conjuntura política i de partits. Si s'aprova la llei, que la desenvolupin els gestors públics amb transparència, avaluació i complint els terminis establerts.

Una vegada més, queda assenyalat el Departament d'Ensenyament. Continua sense desplegar la llei de l'FP, continua sense aplicar el pacte antisegregació escolar, segueix sense observatori de l'equitat educativa i demostra improvisació en les necessitats docents de la secundària habilitant llicenciats sense formació docent. Aquesta vegada, com amb la renda de ciutadania, no ha sigut Madrid. Mentrestant, augmenta el nostre desavantatge en el nou escenari global de la societat del coneixement. ¿Responsables?