I ara què?

Com a resposta, només una. Ser prou forts per poder, tard o d'hora, establir un procés de diàleg i negociació amb l'Estat espanyol. I aquest ha sigut i és el missatge que el republicanisme dirigeix al Govern espanyol i al conjunt de les forces polítiques espanyoles des del Congrés dels Diputats (fa setmanes en una votació plenària i fa pocs dies en el debat de la llei de pressupostos). Desgraciadament, durant un temps continuarem instal·lats en la fase de la confrontació manifestada en la negativa de Rajoy a acceptar aquest escenari de diàleg bilateral per buscar una resolució democràtica, com tampoc no ajudaràl'increment de la judicialització del conflicte amb penes d'escarment perquè una bona part de la societat catalana arriï les veles.

No obstant, caldrà perseverar (com sempre) a través d'una acció governamental de la Generalitat eficient, diligent i progressista, executada en benefici del conjunt de la ciutadania catalana, acompanyada d'una mobilització popular (com sempre) que aspiri a superar frontismes (‘Catalunya, un sol poble'). Aquesta és la perseverança que enterrarà la fase de la confrontació i en farà possible una de nova de diàleg, negociació i intermediació internacional.

En conseqüència, només hi cap una resposta vàlida a la pregunta de i ara què: enterrar tota estratègia que creï condicions favorables a qui vulgui reduir-ho tot a un problema d'ordre públic i donar per superades articulacions amb l'Estat de caràcter multilateral, perquè Catalunya és una realitat constituent i no una autonomia més.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En definitiva, aixecar la bandera del diàleg bilateral amb l'Estat. Un objectiu ineludible per als pròxims temps, plens de dificultats, per descomptat, i que no tenen data concreta (a Irlanda del Nord no hi va haver negociació fins que va caure Margaret Thatcher). Perquè tan cert és que els governs europeus (les defenses actives de l'edifici democràtic europeu) continuen postulant que el conflicte Espanya-Catalunya és sobretot un problema intern espanyol com cert és que el procés mai havia estat tan internacionalitzat i que ha estat capaç de calar i activar les defenses passives de la mateixa Unió Europea (poders judicials de diferents Estats, per exemple) davant de respostes autoritàries de l'Estat espanyol.

Aquest diàleg arribarà, el conquerirem, i serà més profitós en funció de com fem de bé el treball i del grau de cohesió de la societat catalana.