Esperant la República

¿Què implica ser independentista avui, després del referèndum de l'1 d'octubre i de la DUI fallida del 27-0? ¿Quin programa polític tenen els partits que defensen la República catalana per aconseguir-la de forma no només retòrica, sinó real? Aquestes són les qüestions realment importants, més enllà del ball de candidats o de l'enèsima baralla sobre com investirCarles Puigdemont a distància. De portes enfora, tots els partitsindepesparlen de “fer República” (un concepte que s'ha convertit en un significant buit: serveix per dir qualsevol cosa). De portes endins, en canvi, el debat és viu i no hi ha unanimitat. Més aviat el contrari.

Des del mes d'octubre passat s’han anat consolidant dues visions confrontades i difícilment reconciliables sobre què cal fer. D'una banda, els que creuen que caldria continuar tensant la corda amb l'Estat encara que això signifiqui un increment de la repressió. Una estratègia de tensió que avalarien, amb matisos i objectius diversos, Puigdemont, part del grup parlamentari de Junts per Catalunya, la CUP i importants espais de l'ANC, començant per la seva nova presidenta, Elisenda PaluzieElisenda Paluzie. De l’altra, els que consideren que, amb l'actual correlació de forces, és necessari ampliar la base social independentista per convertir-la en realment incontestable, i que encara queda camí per recórrer. Una opció que avalen sobretot ERC i Òmnium Cultural.

Aquestes dues visions deriven de la interpretació que fa cada un de l'1-O i dels seus episodis posteriors. D'una banda, hi ha els qui creuen que els líders independentistes no van tenir prou valentia per fer efectius els resultats de l'1-0. De l’altra, els que creuen que, malgrat l'èxit del referèndum, una participació de només un 40% del cens i l'escalada autoritària de l'Estat no deixaven marge de maniobra per anar més enllà.

Aquestes dues lectures lliguen, amb certa mesura, amb els diferents relats que s'han construït de la transició. D'una banda, els qui consideren que va ser un procés ple de renúncies, fenomen que Lluís Maria Xirinacs va anomenarla traïció dels líders. Segons aquesta tesi, els partits, a canvi de quotes de poder institucional, haurien passat per sobre de la voluntat popular. D’una altra, una visió més pragmàtica: la transició va ser imperfecta perquè la correlació de forces –o, Manuel Vázquez Montalbán dixit, "la correlació de debilitats" – no van permetre a l'antifranquisme forçar una autèntica ruptura amb el règim.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No obstant, cal dir que no tots els qui comparteixen l'estratègia de la tensió ho fan pel mateix motiu. Alguns busquen de manera sincera una mobilització de masses. D'altres, en canvi, prefereixen la tensió tot i que saben que aquesta opció difícilment provocarà canvis reals. A falta de programa, creuen que és millor mantenir encès el conflicte institucional que qualsevol opció que pugui ser interpretada com una rendició.

¿El 27-O va ser la traïció dels líders 2.0 o, al contrari, la constatació que l'independentisme havia fet una lectura incorrecta de la correlació de forces? Aquest serà un dels grans debats dels pròxims temps, mentre continuem esperant la República.