La preinscripció explicada per a tots

Els alumnes d’aquesta escola parlen català com si haguessin nascut en una família catalanoparlant. No es veuen a si mateixos com a estranys, es coneixen els uns als altres pels seus noms, les seves característiques físiques, els trets de la personalitat, les manies, els defectes i les virtuts. És a dir, es miren els uns als altres com a individus que són, persones en creixement que van descobrint el món. Dit d’una altra manera, es consideren nens normals i corrents. I en canvi observen una característica del centre on s’eduquen que ara mateix els sembla una simple curiositat: gairebé tots els alumnes provenen de famílies estrangeres.

Els seus pares van néixer fora però ells no. I això es tradueix en una llengua familiar diferent, uns costums particulars, però no semblen escindits. Les seves mares també han entrat a l’escola a aprendre la llengua que ara és dels fills, amb l’esforç i el coratge que requereix posar-se a estudiar quan ja es té una edat i, com diuen aquelles mares, «el cap ple de problemes». No sé si aquests nens reben insults racistes donat que la majoria d’ells són susceptibles de ser agredits pel seu aspecte extern, el seu color de pell o els seus cabells arrissats quan tot això es troba amb el magma d’un subconscient col·lectiu que ha decidit qui pot ser o no ser discriminat. No sé si es pregunten per què a la seva escola no hi ha cap nen amb la pell més clareta, d’aquests que tenen mares que a dins de casa parlen la mateixa llengua que les mestres.

Jo vaig anar a una escola semblant a la seva i aquesta qüestió no ens amoïnava gens. Fins que un dia un grup de pares van voler inscriure els seus cadells a les bones escoles de la ciutat i en quedar-ne fora els va tocar la nostra. Es van organitzar, van manifestar-se, van sortir als diaris i van anar a veure l’alcalde. Se sentien indignats, manifestaven públicament que s’estaven vulnerant els seus drets no perquè no hi hagués cap plaça per a les seves criatures, sinó perquè havien de venir a la nostra escola. I amb tant d’enrenou fins i tot els qui estudiàvem en aquell centre ens en vam assabentar. Nosaltres no ho vam entendre i van ser les nostres mestres les que ens ho van haver d’explicar: no us volen de companys dels seus fills perquè sou de fora. Tot i que molts havíem nascut en un altre país, va ser llavors que vam prendre consciència de la nostra condició d’estrangers.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Comptar Mohameds

D’això en fa molts anys, encara es feia EGB, però encara me’n recordo. D’aquí pocs dies començarà la preinscripció escolar per al curs vinent i a molts pares que viuen a prop d’escoles com la d’aquells nens ni de lluny els passarà pel cap que pugui ser una opció per als seus plançons. D’altres, en comptes d’informar-se sobre el projecte educatiu de centre, es plantaran a les portes dels col·legis per comptar Mohameds. Després diran que ells, de racistes, no ho són gens.