Anar al contingut

EDUCACIÓ SEXUAL

El pou de la pornografia

El pou de la pornografia

Ángeles González-Sinde

Colonitzar la fantasia dels adolescents amb les imatges del porno estereotipat és convertir-los, en el millor dels casos, en ignorants i incompetents

Tenir fills és afrontar pors gairebé diàriament. Quan són acabats de néixer, si no et desperten ells amb el seu plor, et despertes tu per enganxar l’orella al bressol i assegurar-te que respiren. Quantes vegades no hauré posat la mà sobre la seva esquena, el seu ventre per assegurar-me que es produïa aquell moviment rítmic. Saber respirar, com saber menjar o saber pair la llet mamada no és automàtic. L’ésser humà neix en una fase de desenvolupament molt inferior a la d’altres mamífers; no arribem al món, com els poltres o els vedells, capaços de posar-nos drets i caminar. Quan l’etapa nadó s’ha superat i els nostres fills caminen, en comença una altra: la del pànic que es donin un cop o pitjor encara, que es tallin, que s’electrocutin, que es precipitin per una finestra o ves a saber quina altra desgràcia. Conviure amb un petit ens posa en alerta gairebé permanent. La culpa la té, com sabem, la seva curiositat. El desig d’investigar els porta a deixar caure les joguines pel plaer de veure-les estavellar-se contra terra i comprovar com nosaltres ens ajupim a recollir-les. L’afany d’experimentar els fa ficar els dits als endolls, gatejar fins als racons més insospitats, posar-se la boca i mossegar tot el que cau a les seves manetes, ja que en la primera infància el tacte i l’olor són les eines principals de percepció.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Després la seva ment es va desenvolupant i podem dialogar per fer-los entendre com són de temeràries certes conductes. Superat el primer septenni, descansem de la nostra vigilància, però per poc temps. Aviat arriba la preadolescència i comença una altra lluita: els nens volen tenir mòbil propi per seguir explorant. Aquesta batalla en algunes famílies pot assolir nivells de tensió interestel·lars: els pares ens hi resistim, ells hi insisteixen, saben fer valer els seus drets. Com el millor lletrat ens acusen de ser els primers que abusem de les pantalletes, i abans o després aconsegueixen el cobejat dispositiu. Alguns tenen la sort que els seus pares les compren els mòbils sense debat, precisament perquè amb el telefonet aquells progenitors espanten algunes pors i creuen que tindran controlada a la seva criatura en tot moment. Jo no soc d’aquestes, el meu cas és el contrari. Encara que la meva filla estigui físicament al seu dormitori, si està amb el mòbil o la tauleta, no tinc ni la més remota idea d’on està mentalment i això m’esgarrifa.

Ja fa uns anys, quan em lamentava amb un amic de la relació dels nostres fills amb la tecnologia, ell, també pare, va comentar: «Igual que per als nostres pares el temor era que jugant en un descampat caiguéssim en un pou, avui el pou és internet. Despreocupa-te’n». Però no ho he aconseguit. El fantasma del pou que es pot empassar la meva nena se m’apareix tan bon punt està una estona a la seva habitació amb la tauleta. I dels pous que la meva fantasia dispara, el més profund i el que més m’aterreix és el de la pornografia. Altres deuen tenir pànic de les drogues o dels pederastes o dels casinos en línia o de les sectes. La por és lliure. A mi el que m’espanta és que la meva filla, sigui per iniciativa pròpia, sigui perquè l’hi ensenyen els seus amics, comenci a trobar pel·lícules porno a internet i es cregui que aquesta és la realitat, això és el que haurà de fer i el que haurà de sentir quan estigui amb una parella.

Les estadístiques indiquen que el consum de porno a internet és altíssim. Carles Colis explicava en aquest diari que «un terç del trànsit mundial en internet és pornografia» i «avui el porno és l’escola d’educació sexual dels nens i nenes».

Colonitzar la fantasia dels adolescents amb les imatges del porno estereotipat, dur, violent que abunda a la xarxa, abans que puguin descobrir la sexualitat per ells mateixos en una relació eròtica real, és convertir-los, en el millor dels casos, en ignorants i incompetents. Arribat el moment tindran por de no estar a l’altura, se sentiran decebuts o que deceben, veuran limitada la seva capacitat d’expressió perquè pensaran que el que les agrada o els desagrada no s’acomoda al que han vist a la xarxa com la norma. I en el pitjor dels casos, es tornaran, per ignorància, en cooperadors necessaris de models sexuals sexistes, misògins, racistes, sàdics, humiliants i circenses. Perquè els que fan pornografia, en contra del que prediquen, l’última cosa que defensen és la llibertat de cadascú per ser com espontàniament desitgi ser.

No tots els homes volen ser depredadors, ni agressors, ni totes les dones agents passives o humiliades. És difícil explicar a un adolescent què és el plaer, com s’hi arriba, què és normal i què inacceptable. Encara tenim massa tabús i dificultats com a pares i com a educadors, nosaltres mateixos no vamrebre una educació adequada i en el millor dels casos vam aprendre equivocant-nos. Però deixar l’educació sexual en mans dels pornògrafs, no és una opció.