¿Hi ha hagut precipitació al Tribunal Suprem?

El Tribunal Suprem és la gran instància del tercer poder de l’Estat i és per això que el seu president és, al mateix temps, el del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). I la seva sala segona, la Penal, resulta molt noticiable perquè és la competent en els possibles delictes dels polítics aforats. Per això, tant la seva composició (els dos últims fiscals generals venen d’allà) com les seves decisions són escrodrinyades amb lupa.

En la causa contra els líders secessionistes que van proclamar la declaració unilateral d’independència (DUI) el 27-O, la Sala Penal –i el magistrat Pablo Llarena, un jutge de prestigi que coneix bé Catalunya i que és l’instructor-- són el centre d’atenció i de polèmica. És lògic, perquè processar els exdirigents electes de la primera comunitat autònoma d’Espanya, que té a més a més llengua i cultura pròpies i un Estatut d’autonomia amb precedents ni més ni menys que a la Segona República, és un assumpte d’immensa transcendència. A més a més, la presó incondicional abans del judici i sense fiança és una mesura sempre dura. En aquest cas, aparatosa.

I alguns fets recents indiquen que es pot haver actuat amb una certa precipitació. Sorprèn, per exemple, que el jutge Llarena enviés dimecres un ofici al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, inquirint sobre les seves declaracions --repetició d’altres anteriors i fins i tot d’una resposta parlamentària de Mariano Rajoy a Albert Rivera– dient: «Jo no sé amb quins diners es van pagar les urnes dels xinesos ni la manutenció de Carles Puigdemont, però sé que amb diner públic no», quan setmanes abans, en la seva resolució del 21 de març, el jutge havia acusat els dirigents secessionistes de malversació de recursos públics.

I encara és més compromès que Espanya demanés a Alemanya l’extradició de Puigdemont sobre la base de dos delictes –un dels quals és malversació– i que pocs dies després el ministre d’Hisenda insisteixi que els comptes de la Generalitat estan controlats des de l’any 2015 i que per tant no es va poder utilitzar diner públic. Els jutges alemanys, que han de decidir, només poden estar bastant desconcertats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per una altra part, els jutges ja van denegar l’extradició per l’altre delicte –rebel·lió– perquè no van apreciar la violència requerida en l’equivalent alemany d’alta traïció. I tres magistrats del Tribunal Suprem, que han dictaminat contra la pretensió de Jordi Sànchez de sortir de la presó per a la seva prevista sessió d’investidura, alhora que desautoritzen la decisió del tribunal alemany, admeten que els fets potser no es van exposar amb suficient claredat i obren la porta a demanar l’extradició per sedició i no per rebel·lió. I la rebel·lió –que exigeix violència– també és qüestionada per molts penalistes espanyols.

Tot indica que el soroll mediàtic i l’alarma subseqüent han acabat generant una sensació d’urgència –l’acusació de rebel·lió comporta la inhabilitació dels acusats–, quan en un assumpte de tanta transcendència hauria sigut molt més adequat –i encès menys passions– seguir la vella dita castellana: «Vísteme despacio que tengo prisa».