Cifuentes, filòsofa

L'assumpte del màster de Cifuentes ja ha superat els límits de la mistificació i ha entrat en el terreny pantanós de l’espectacle de varietés. Sense oblidar, per descomptat, que en tot aquest merder qui en surt perjudicada no és només una universitat amb pràctiques si més no dubtoses sinó tot el sistema, que prou malmès que està per culpa de la deixadesa pressupostària de l’administració. Hi ha unes quantes universitats que treballen a consciència i amb seriositat per engrandir els estudis de postgrau i per convertir-los en una punta de llança de la seva expansió internacional. Avui, més enllà de la reivindicació –que cada dia serà més forta– sobre la necessitat d’aplicar-hi preus públics com a conseqüència de la seva reconversió en una continuïtat dels estudis de grau, els màsters són una eina de política universitària per incorporar estudiants i professorat estranger i per fer més universal l’aposta docent i de recerca. 

Però bé, quedem-nos amb l’espectacle. En la renúncia a un màster tan tèrbol (¿què vol dir exactament «renunciar»? ¿deixar de tenir penjat el títol al despatx?), Cifuentes ha al·legat que l’únic interès que tenia era el «d’ampliar coneixements», tot i les «dificultats personals» per poder ampliar-los en condicions. Seria inhumà no entendrir-se davant una confessió pitagòrica tan emotiva i sincera: no sóc sàvia sinó algú que s’afanya a saber. Cifuentes és una filòsofa. I no ho sabíem.