La temptació del salvapàtries

L’allunyament del sentit comú és sens dubte un dels pitjors vicis que poden afectar la justícia. Cinc dies després de rebre la sonora bufetada dels seus homòlegs alemanys en el cas Puigdemont, els jutges espanyols han decidit clavar-se una altra trompada contra el sentit comú. Un magistrat de l’Audiència Nacional ha ordenat detenir sota l’acusació de terrorisme dos activistes dels CDR que van tallar carreteres i van aixecar peatges a les autopistes.

¡Terrorisme! Com si aquest país no tingués, lamentablement, un coneixement extens en el temps i en la geografia, dolorós, sagnant del que és terrorisme. ¿Si els manifestants que van tallar la circulació per Setmana Santa van cometre un acte terrorista, s’ha de considerar els conductors i altres viatgers afectats com a víctimes del terrorisme?

La poca habilitat amb què l’Estat està afrontant el desafiament independentista resulta inconcebible. Primer, el poder executiu, amb la irresponsable abdicació política del Govern de Rajoy, fruit del càlcul electoral espuri i la carència de sentit d’Estat. Després, el poder judicial, alguns dels representants del qual semblen sentir que la deixadesa política de l’Executiu els obliga a salvar la pàtria ells sols. La freqüència de les ensopegades de la judicatura en relació amb el conflicte català és paorosa.

 

Fa anys que els altaveus independentistes propaguen sense descans una fal·làcia que ha germinat en bona part de la població catalana. Que Espanya és un estat antidemocràtic on la dictadura franquista no és un episodi de la història recent, sinó l’essència mateixa de l’estat, que sotmet Catalunya com una colònia i priva els catalans dels seus drets i llibertats polítics.

Tan falsa és aquesta idea com verdader que l’esmalt autoritari del Govern de Rajoy llueix cada vegada amb més fulgor. I com més refulgeix, més fàcil és difondre la fal·làcia anterior. O més dificultat implica refutar-la. Brilla aquest vernís imperatiu en la reforma del Codi Penal del 2015, que va consagrar la pena de presó permanent revisable, un desafortunat eufemisme de la cadena perpètua que col·lisiona amb la mateixa Constitució, ja que aquesta estableix que les penes privatives de llibertat han d’estar orientades a la reeducació i la reinserció social.

Notícies relacionades

Els llimbs dels expresidents

Quan elles agafen el relleu

Centelleja també en la llei de protecció de la seguretat ciutadana aprovada aquell mateix any. L’anomenada llei mordassa multa amb fins a 30.000 euros a qui impedeixi l’execució d’un desnonament, es manifesti davant el Congrés o gravi la policia sense el seu consentiment, i amb fins a 600.000 a qui es manifesti en infraestructures de serveis públics.

I enlluerna en actuacions de la fiscalia tan poc comprensibles com la imputació, en absència de violència, del delicte de rebel·lió als dirigents del bloc independentista. O el de terrorisme a uns manifestants com tants altres. Si l’allunyament del sentit comú és el pitjor vici que pot afectar la justícia, la temptació de l’escarment justicier és el segon.