Soc anticatalà

Sort que ho anuncien com si es tractés d’una web de bromes pornogràfiques o de comiats de solter, perquè, si no, ens enviarien directament a la foguera, passant abans per la trepanació. Diu aquesta web de «diseños simpáticos, originales y exclusivos» que la seva «única intención es una vuelta de tuerca sarcástica, sin ánimo de promover el odio ni ofender a nadie». Sort que no inciten a l’odi i que lluir en una samarreta (o en una tassa, en una funda de mòbil o en una bandereta de butxaca) el lema «Yo soy anticatalán» és fruit de la «creatividad participativa». M’han tret un pes de sobre i quasi estic a punt de comprar-hi un producte, si no fos perquè són lletjos amb ganes. I ho dic sense cap ànim de promoure l’odi, només com a experiència estètica.

Aquesta, però, és l’anècdota. La categoria la firma un personatge com Aznar, sense atributs d’odi –visibles, vull dir–, que avisa d’una «realidad que tendrá una traducción histórica implacable» i que Catalunya «necesita el remedio de la ley». Atenció però: el «sólido sentido nacional» amb què Espanya ha evitat la insurrecció no implica encara una victòria, com diria la FFF, «justa y merecida». Aznar aposta per una autèntica campanya de demolició. Aquesta dreta extrema no necessita dissenys simpàtics, originals o exclusius, i no du samarretes, ni compra tasses, fundes de mòbil o banderetes de butxaca. Ho tenen tatuat en la pell. Anècdotes i categories.