Rajoy, Puigdemont i Urkullu

Periodistes i la troupe habitual de propagandistes han intentat carregar tota la responsabilitat de la declaració d’independència del 27 d’octubre sobre Carles Puigdemont. Fins i tot Santi Vila, que va ser persona de confiança del president, ha apuntat que, si Puigdemont no ho hagués fet, no hi hauria ni article 155 ni líders independentistes tancats (obviant que els Jordis ja eren injustament entre reixes). Vila va saltar del vaixell en l’últim minut, a pesar d’haver promès, com van fer solemnement i un per un tots els consellers, no fer-ho fos quin fos el desenllaç.

    

Són molts els esforços invertits a forjar un relat segons el qual Puigdemont hauria pogut salvar a Catalunya i –per radical i irresponsable– no ho va fer. Un relat que busca també disculpar la injusta i molt dubtosament democràtica actuació posterior de Mariano Rajoy i els jutges encarregats de perseguir els independentistes.

    

És cert que el president Puigdemont, avui detingut a Alemanya després de l’avís d’un grup d’espies espanyols que, il·legalment –encara que ningú sembla interessat a demanar explicacions–, el seguien per Europa, es va inclinar, el divendres 25 d’octubre ja molt tard, de matinada, per convocar eleccions. Però el president va canviar d’opinió.

La tempesta perfecta

La pressió de molts dels seus; l’amenaça de ruptura d’Esquerra Republicana; les xarxes socials cremant (¡traïdor!); el terrible tuit de Gabriel Rufián equiparant-lo a Judes; els estudiants manifestant-se indignats a la plaça de Sant Jaume; la CUP fent tronar els tambors de guerra, etcètera. Es va desencadenar la tempesta perfecta.

    

En el front espanyol, tres elements més: primer, unes bel·ligerants declaracions de membres del Partit Popular, entre ells García Albiol. Segon, s’impedeix que Mascarell intervingui davant el Senat, que discuteix el 155. Hi acudeix representant  Puigdemont i l’accidentada negativa es produeix poc abans que pugui prendre la paraula. I tercer: Iceta i el PSOE fracassen en el seu intent d’instal·lar una vàlvula de seguretat per bloquejar l’article 155. «Perdona’m, perdona’m, perdona’m. No ho he pogut parar». Així va confessar el fracàs a Puigdemont el mateix Iceta el dijous 26, tal com explica Oriol March en el seu imprescindible Los entresijos del ‘procés’ (Catarata).

Els 'no' de Rajoy    

La principal via de negociació passava pel lehendakari Urkullu, que es va esforçar al màxim i va dibuixar els termes del possible acord. Però tot s’havia fet a través de tercers. El dia 26, des de l’oficina de Puigdemont es va insistir a l’entorn de Rajoy que els presidents, sí o sí, havien de parlar. Es tractava que, a canvi d’eleccions, Rajoy aparqués el 155. No era l’únic punt, però sí el fonamental. Rajoy no va voler posar-se al telèfon, ni fer una breu declaració pública, ni un comunicat. Tant és així que s’havia negat també a reunir-se amb Urkullu (ho assenyala igualment March).

    

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Com vaig escriure en aquestes mateixes pàgines el 30 d’octubre, Rajoy no va fer res, no va moure un dit per aturar la declaració del 27. Tenia decidit fer el que va fer, que passés el que ha passat.