LA CLAU
El cabreig de Wim Wenders
Els nacionalismes i els populismes tornen a poblar Europa. ¿Està tot perdut? Potser no, encara que la cobdícia i l'estupidesa humanes no coneixen límits
FOR USE WITH FEATURE PACKAGE FOR MONDAY, MARCH 17-This is a view of the signing, March 25, 1957, of the Treaty of Rome, creating the European Economic Community, forerunner of today’s European Union. The EU charter is being rewritten, changing from the house rules that suited the six founding nations but are unwieldy with 15 members now and will cause gridlock when it grows to 26 after the turn of the century. (AP Photo) /
El company Nando Salvà va estar a punt de cabrejar l'altre dia Wim Wenders. Va passar quan el periodista li va preguntar per Europa al cineasta alemany. "Quan penso en Europa, se m'encén la sang. ¿Podem canviar de tema?", va dir Wenders, no sense abans lamentar-se: "L'última cosa que necessitem és aquest auge dels nacionalismes, aquest afany per redefinir la idea de nacionalitat, aquesta propagació d'idees retrògrades sobre la cultura, la nació i la llibertat (…) Europa es va construir sobre valors de tolerància i diàleg que avui són atacats per idees que ja van demostrar ser catastròfiques en el passat".
El concepte esperançador d'una Europa solidària i unida sorgit després de la Segona Guerra Mundial fa aigües. El contracte social entre el capital i el treball que va donar a llum l'Estat del benestar se'n va en orris. Havia sigut concebut en part com a cordó sanitari enfront de l'expansió comunista. Quan la Unió Soviètica va mostrar els seus peus de fang, en l'angle de la dreta la democràcia cristiana, un dels dos pilars de l'Europa social, va començar a ser devorada pel neoliberalisme salvatge. ¿Per a què gastar a prevenir l'atac d'una fera desdentada?
L'ocàs de la socialdemocràcia
Notícies relacionadesEn poc més de dues dècades, el col·lapse de l'URSS, la globalització econòmica, la Gran Recessió, el desplaçament del món des de l'eix atlàntic al pacífic i la crisi migratòria han fet la resta. En l'angle de l'esquerra, la socialdemocràcia, l'altre pilar, ha tallat el seu cordó umbilical amb els moviments socials i ha sigut sepultada per la seva pròpia incapacitat per batallar en el nou ordre per una distribució progressista de la riquesa en una societat oberta, solidària i equitativa.
Europa torna a estar poblada pels nacionalismes supremacistes, els populismes xenòfobs i els messianismes que fa només unes dècades es va creure que havia expulsat de la seva dolorosa història. ¿Està tot perdut? Potser no. Encara que la cobdícia i l'estupidesa humanes no coneixen límits, un factor que no és mai prou ponderat. Per això resulta tan comprensible el cabreig de Wenders i la frustració que batega en ell.
