Difícil però no impossible

No puc fer res més que començar compartint la desolació i la indignació pels empresonaments. Llegir els textos del jutge Pablo Llarena, plens fins a dalt de tot de prejudicis i una indissimulada animadversió, indigna qualsevol demòcrata que no estigui encegat per l’espanyolisme. Algun dia, algú posarà Llarena al seu lloc, n’estic convençut. No obstant, el mal, tant de mal irreparable a tantes persones, ja estarà fet.

Jordi Turull, el tercer dels tres presidenciables a qui no s’ha pogut investir, va ser, com Puigdemont i Sànchez, elegit al desembre pels catalans en uns comicis convocats per Rajoy. Turull és a la presó igual que Sànchez. Puigdemont, a l’estranger, intentant que la justícia espanyola no el trobi. Molts catalans estan, com jo, desolats i indignats. Les concentracions i accions de protesta de divendres en són una mostra. Avui els aparells de l’Estat poden estar satisfets: han aconseguit, com desitjaven, com van prometre, «escapçar» l’independentisme.

Davant del que està succeint, ¿què s’hi pot fer? És evident que el que és prioritari, i una vegada ha començat el tic-tac de la investidura, és tenir un nou president. Ha de ser, a parer meu, algú, entre els diputats de Junts per Catalunya, que no tingui cap compte pendent amb la justícia. Que pugui actuar amb la màxima llibertat possible. No com dijous, quan Turull va haver de llegir un discurs més pensat per no empitjorar les coses davant la justícia que per dir el que volia dir. És la «presó interna» de què parla Marta Rovira a la seva carta de comiat abans de travessar la frontera. Turull ja sabia llavors que la CUP no li donaria suport i que, molt probablement, en poques hores seria a la presó. 

Renunciar a les actes

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

S’ha d’elegir president i formar govern. I alliberar així la ciutadania del 155, que tants estralls produeix. Per a la investidura, però també per poder governar més còmodament, JxCat i ERC han de disposar de tots els seus escons, cosa que significa que, per desgràcia, els independentistes que no puguin votar han de renunciar a les seves actes de diputat. El nou gabinet s’ha de caracteritzar –i no ha sigut així en el passat– per la unitat i la disciplina internes. Sense renunciar a res, ha d’oferir un projecte per a tots els catalans, estar disposat a dialogar i, si es dona, a arribar a acords amb els que han estès la mà: els comuns i el PSC –encara que aquest PSC estigui sotmès al PSOE–, a més de fer-ho amb la CUP. Amb aquests últims, no obstant, res ja no pot ser igual que abans de la fracassada investidura de Turull. JxC i els republicans han de procurar estar parlamentàriament com menys a expenses millor dels anticapitalistes.

Per descomptat, això no serà gens fàcil per al nou president i el seu executiu. Tampoc consolidar una relació que funcioni amb Puigdemont i els que es troben a l’estranger, si no són extradits. Ni governar i, a la vegada, plantar cara a la terrible ofensiva de l’executiu i la justícia espanyols, que no cessarà.