Dues mirades
Aquella foscor
La confessió del conductor de metro Javier García ens explica que les històries tenen moltes arestes
zentauroepp42523777 metro180316204714
Recordo que fa anys una amiga em va advertir que el moment en què els suïcides trien per llançar-se al metro és just quan la màquina surt del túnel i entra a l’estació. Una seva companya ho havia viscut en directe i ella m’explicava les sensacions de desassossec i d’impotència. És molt probable que des d’aleshores, a l’andana, no hagi tornat a mirar cap a aquella foscor, amb el temor que torni a succeir, amb la por al cos davant la possibilitat d’una renovada visió de la tragèdia.
He pensat en ella quan he llegit el reportatge de Toni Sust a partir de l'experiència de Javier García, el conductor (o motorista) del metro que ha viscut vuit suïcidis ha viscut vuit suïcidisi que va haver de patir-ne un el mateix dia que es tornava a incorporar a la feina després d’una baixa provocada per la impressió d’un suïcidi anterior. «Veure com es llença una persona és terrible». Els tatuatges de García –una bola de billar amb el fatídic 8, una làpida de cementiri, un vagó de metro– deixen constància de la seva dissort i funcionen alhora com un conjur contra la presència inquietant de la recurrència tràgica. La confessió de García ens explica que les històries tenen moltes arestes. I que, en la coincidència d’espai i temps, s’acumulen els trajectes de l’atzar. Que el drama de qui s’aboca a la mort es combina amb el de qui se la troba de cop, sense voler, sense preveure-ho, sense avisar, just quan la màquina surt del túnel i entra a l’estació.
