Tura i les mimoses

No és normal plorar després de llegir un llibre que ha guanyat un premi d’assaig i que és una “vindicació del catalanisme rabassaire». El que passa és que República pagesa, de Montserrat Tura, no és només un esplèndid fris de la història de Catalunya al llarg de més de 100 anys –des de mitjan segle XIX fins als anys 50 del segle XX–, sinó que, amb el fonament i el rerefons de les peripècies familiars d’una nissaga, la dels Tura de Mollet, aconsegueix connectar els grans esdeveniments amb la lluita quotidiana per la supervivència o, com deien els seus predecessors, amb el «culte a la dignitat». En una tasca àrdua, a mig camí de la concisió de les dades i del retrat íntim, Tura honora la memòria dels éssers anònims, en la línia que reclamava Walter Benjamin: «La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom». 

Els Tura –el besavi, l’avi, el pare, l’oncle assassinat a Mauthausen, les dones, els morts i els perseguits, els represaliats, els líders del camp i de la solidaritat pagesa– tenien nom, però ara tenen presència en les nostres vides com a símbol. Com li deia el seu pare, l’Esteve, «no van deixar mai de buscar mimoses en els camins de la guerra i l’exili perquè la flor groga era una bandera d’esperança». Fins i tot «enmig dels hiverns més crus». Farcida d’instants poètics, quasi una novel·la, aquesta República pagesa, ensenya i emociona. És una perdurable lliçó d’integritat.