Les protestes dels pensionistes obren un debat necessari

Els jubilats que surten al carrer no només alerten de la pèrdua de poder adquisitiu de les seves pensions, també de l’efecte que a llarg termini tindran l’índex de revalorització, el factor de sostenibilitat, que farà aparició el 2019 i anirà retallant els ingressos dels nous jubilats. En les mobilitzacions subjau el desig de desfer una reforma que quan es va aprovar el 2013 no va fer gaire soroll, però amb uns efectes que ja es palpen.

Carlos Vidal-Meliá, professor de la Universitat de València, explica que amb aquesta reforma s’ha caminat cap al sistema de comptes nocionals. El pas essencial que faltaria per complir amb aquest model és la creació dels mateixos comptes individuals, que acosten el que un ha aportat al llarg de la vida al que rebrà en la vellesa, si bé el sistema encara seria de repartiment, no de capitalització. Vidal-Meliá assenyala els comptes nocionals com una manera de garantir la sostenibilitat de les pensions.

Héctor Maravall, exdirector general de l’Imserso, apunta (contra un model individual) que en una Espanya amb tanta diversitat de rendes «seria catastròfic per a una gran part de la població». Borja Suárez Corujo, professor a la UAM, defensa que s’ha d’atendre, a més de la sostenibilitat financera, la social, i és partidari d’introduir correccions en el sistema (deixar de pagar amb la Seguretat Social les polítiques actives d’ocupació i el sou dels seus funcionaris o elevar la base màxima de cotització) i d’utilitzar els pressupostos, fins i tot un impost finalista, per cobrir el dèficit que encara hi hauria. Potser les pensions hagin de descansar menys en les cotitzacions i més en els impostos. Però Maravall veu un inconvenient en aquesta última proposta: deixa el finançament de les pensions a la voluntat de cada govern o de l’aritmètica parlamentària.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Maravall és partidari que la Seguretat Social se salvi a si mateixa introduint reformes com ara pagar les pensions de viudetat i orfandat amb pressupostos; l’equiparació del règim especial agrari amb la resta dels treballadors; i tapar el forat que comporta la baixa cotització dels autònoms. «Són mesures que no solucionen el problema, però el limiten», afirma i afegeix que tampoc la deslimitació de les cotitzacions seria una vareta màgica, ja que les que avui serien aportacions més elevades demà derivarien en pensions més altes. A més a més, s’hauria d’actuar en el mercat laboral, perquè un precaritzat és enemic d’unes pensions sòlides, i contra el frau. Així mateix, convida a discutir per què no es cotitza més per reforçar el sistema: potser els treballadors voldrien pagar més si així s’asseguren la jubilació.   

Aquest debat mostra que els pensionistes han obert una necessària discussió pública sobre les opcions existents. També han fet aflorar conflictes generacionals i de classe que revelen la insuficiència d’ingressos de l’Estat i que sembla obligar a decidir si es prefereixen pensions dignes o polítiques de família i infància equiparables a la mitjana dels països europeus. H