Anar al contingut

EL CONFLICTE CATALÀ

Restablir ponts, recuperar drets

Restablir ponts, recuperar drets

Gerardo Pisarello

Es poden fer moltes crítiques al procés, però que gent pacífica, que persones pont com Jordi Cuixart, continuïn a la presó, és un disbarat

Hi ha situacions en la vida que ens trasbalsen. Que ens fan preguntar-nos com hi vam poder arribar, per què no vam fer alguna cosa aleshores per evitar-les. És la sensació que he tingut aquesta setmana quan vaig deixar la presó de Soto del Real, després de visitar el president d'Òmnium CulturalJordi Cuixart.

Conec el Jordi des de fa un parell d'anys. Tenim biografies personals i polítiques diferents i hem discrepat sobre molts temes, especialment els últims mesos del 2017. Però veure una persona de la seva qualitat humana acusada de violència i tancada sense judici per un delicte inexistent, em sembla un despropòsit inacceptable, que no pot deixar de denunciar-se. 

EL president d'Òmnium és una de les primeres persones a qui vaig sentir qüestionar l'independentisme 
més dogmàtic

Soc dels que deuen l'estima per la llengua i la cultura catalanes a l'exemple de persones com el Jordi. Fill de pare badaloní i de mare murciana, sempre l'he vist defensar-les amb entusiasme i convicció, però mai amb sectarisme. Va ser un dels primers a alçar la veu contra un cert independentisme dogmàtic tan convençut d'estar en possessió de la veritat com poc disposat a acceptar la diversitat de la Catalunya real. És més, quan alguns nacionalistes exaltats van cridar a boicotejar el pregó de les festes de la Mercè de Javier Pérez Andújar, Jordi Cuixart va ser un dels primers a trucar-lo per felicitar-lo.

Una persona dialogant

El Jordi sempre ha sigut una persona dialogant, una persona pont. I ho segueix sent a la presó. Quan vam parlar, fa uns dies, a través d'un dolorós vidre a Soto del Real, el primer que em va explicar és que estava preparant un article per agrair a tota la gent d'Espanya que li havia escrit solidaritzant-se amb la seva situació. Es va alegrar molt, també, quan li vaig explicar que la vaga feminista del 8 de març havia sigut un èxit a Catalunya, però també a Madrid, a Sevilla, a la Corunya i en nombrosos pobles i ciutats espanyols. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Al llarg de la conversa, va ser impossible treure'm de sobre la imatge del filferro espinós a l'entrada de la presó o el so de les reixes que s'havien anat tancant darrere meu fins a arribar al cubicle on ens vam entrevistar. Vam parlar una llarga estona dels errors comesos, d'allò que podríem haver impedit, dels espais de trobada que fa falta construir. En la línia del que va escriure Joan Tardà en aquest diari, coincidim que era essencial treballar perquè el catalanisme progressista, incloent-hi els comuns i el PSC, arribés a acords en objectius republicans concrets com la defensa de polítiques socials avançades o l'escola pública catalana.

A 650 quilòmetres

Quan el temps de visita estava a punt d'expirar, el Jordi em va explicar que la seva companya, la periodista Txell Bonet, el visitaria a la tarda. Per arribar a Soto del Real, jo havia agafat un tren de Barcelona a Madrid, un altre d'Atocha a Colmenar Viejo, i després un taxi. En total, uns 650 quilòmetres. Els mateixos que, des de fa cinc mesos, la Txell ha de recórrer per veure el seu marit i perquè ell es pugui retrobar amb el petit Amat, de menys d'1 any.

El meu pare era advocat. Va ser defensor de presos polítics i va acabar assassinat per la dictadura de Videla, a l'Argentina. La mare sempre recordava la tristor que l'envaïa quan tornava d'entrevistar-se amb els seus defensats. Tenia la sensació que aquelles presons sòrdides, inhòspites, reflectien de manera inequívoca la degradació de les llibertats que es produïa a l'exterior.

Regressió autoritària

La situació de l'Espanya del Partit Popular no és òbviament la d'aquella Argentina. Però la presó de Jordi Cuixart, com la de Jordi SànchezJoaquim Forn Oriol Junqueras, no només és un fet humanament i jurídicament inacceptable, que castiga injustament les seves famílies. També expressa una regressió autoritària més àmplia, una devaluació creixent de llibertats i drets de tots: republicans, rapersdones, vaguistes o pensionistes.

Precisament per això, és inacceptable que la situació es normalitzi i persisteixi en el temps. Es poden fer moltes crítiques al procés. Però que gent pacífica, que persones pont com Jordi Cuixart, continuïn a la presó, és un disbarat. Aconseguir que aquests presos estiguin a prop de la família i siguin posats en llibertat hauria de ser una prioritat per a tothom, més enllà de les diferències polítiques. Per raons humanitàries elementals i perquè estan en joc la convivència del futur i el futur de la mateixa democràcia.