Parlant del 'Cant del Barça'

Si un periodista o crític literari tingués la pensada de preguntar-me què és el més important que he escrit no citaria les meves novel·les ni tampoc la sèrie de llibre dels viatges a peu. La resposta seria aquesta: el Cant del Barça.

Cap dels meus lectors es posa dret per llegir un llibre escrit per mi, però poden arribar als 100.000 les persones que canten «Tot el camp és un clam...». Aquests dies m’he adonat de la interpretació que se’n pot fer d’algunes de les frases d’aquest cant, que no és un cant únicament futbolístic. «Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, una bandera ens agermana».

Hem vist últimament milers de banderes que més enllà del Camp Nou omplien els carrers i ens acompanyaven per animar-nos a aconseguir guanyar un difícil partit. «Tots units fem força», cantàvem –o cridàvem– per estimular els jugadors que havien saltat al camp. La capacitat d’unió, de col·laboració, sempre ha estat una eina bàsica per aconseguir que un projecte arribi a bon port i no naufragi a mig camí.

Cant a la solidaritat

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Els catalans no som tan emfàtics com els francesos, quan canten el seu himne. Tradueixo: «Endavant, fills de la pàtria, el dia gloriós ja ha arribat». Confesso que la paraula glòria sempre m’ha semblat una mica exagerada. «Quan m’estiro al llit estic com en la glòria». Hem arribat a dir que aquell dinar havia estat «gloriós». I podríem discutir el nom de la plaça de les Glòries.

El Cant del Barça no és gloriós. És, senzillament, un cant a la solidaritat. Naturalment, hi ha solidaritats més transcendentals que la dels culers. Però aprendre a cantar junts és el que més importa. És un dels exercicis més bonics i més eficaços per entrenar-se en la pacificació.