Anar al contingut

Al contraatac

Mares que escriuen

Najat El Hachmi

Virginia Woolf ja ens va explicar que perquè una dona pugui escriure necessita una habitació pròpia i prou diners per no haver de preocupar-se dels rebuts

L’Edna O’Brien deixava els fills a l’escola i tornava a casa per escriure sense parar. En acabar la primera novel·la el seu marit, escriptor sense gaire producció ni èxit, la llegeix i sentencia: «Saps escriure, no t’ho perdonaré mai». És el moment en què l’autora reconeix en les seves memòries l’inici de la fi del seu matrimoni. Una fi que es fa definitiva quan el llibre d’ella té repercussió i una bona acollida.

Al dietari que acaba de publicar la Laura Freixas s’hi reflecteixen les dificultats d’una dona que vol acabar una novel·la mentre compagina la criança de la filla amb les nombroses activitats que ha de realitzar per guanyar-se la vida. Encara que l’autora reconeix la seva situació de privilegiada pel fet de disposar d’ajuda domèstica i un marit amb una feina més estable que la seva, amb un sou fix, el cas és que contínuament es debat entre la necessitat de prioritzar l’escriptura i la de guanyar prou diners per mantenir-se amb les mil i una tasques que ha de fer dins del món de les lletres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

En les pàgines del dietari hi descobrim l’anhel de tantes dones escriptores per aconseguir el que és la quadratura del cercle: disposar de prou temps per escriure el que ens demana el cos alhora que intentem guanyar-nos la vida fent altres coses que no donen mai la sensació d’estabilitat econòmica. L’altre opció és la de tenir una feina fixa amb una nòmina assegurada a final de mes, però això comporta disposar de poques hores per escriure. Si ja és complicat compaginar una jornada laboral normal amb les feines de casa, no cal dir que en cas d’afegir-hi l’escriptura l’esforç que s’ha de fer és titànic. 

Escapar de la dependència del marit

Quan som mares les que ens dediquem a aquest ofici resulta fins i tot impossible allò que la Montserrat Roig detestava tant, ser escriptores de diumenge a la tarda. El més interessant del diari de la Laura Freixas és aquesta lluita que manté amb ella mateixa per guanyar-se la vida i escriure al mateix temps, intentant escapar sempre de la dependència del marit. El fantasma de la 'mantinguda' ens esperona cada cop que ens permetem el luxe de ser recolzades econòmicament pels nostres companys. Un fantasma que no ha perseguit mai els homes que escriuen tot i que molts d’ells s’han pogut dedicar a les lletres gràcies a unes rendes rebudes en herència o a una situació de privilegi derivada de la seva pròpia condició de barons. Perquè si una cosa queda clara al llarg de les pàgines que escriu Freixas a mitjans dels anys noranta és que el món literari està també amarat de masclisme.

Virginia Woolf ja ens ho va explicar, que per tal que una dona escrigui ha de disposar d’una cambra pròpia i prou diners per no haver-se de preocupar dels rebuts. A dia d’avui, i en cas que l’escriptora sigui mare, hauríem d’afegir que un marit posi rentadores, vagi a comprar sense que se li hagi de fer la llista i porti els nens a l’escola.

0 Comentaris
cargando