Una foto amb Quini

Als anys 80, el mes de setembre tenia un cap de setmana molt especial: quan anàvem amb els meus pares a casa d’uns amics de l’Alt Penedès a celebrar la verema. Era un lloc increïble. Tres o quatre cases enmig d’uns enormes camps de vinyes, a pocs quilòmetres de Santa Maragarida i els Monjos. Sortir de Cornellà per anar a aquell lloc era sinònim de llibertat, que els nens podíem anar al nostre aire. Ajudàvem a tallar brots, que després acabaven al remolc del tractor, fins i tot alguna vegada ens van deixar anar-lo a trepitjar. Aquella família tenia un nano de la meva edat que era tot carisma, el nano que tots volíem ser. Vivia en aquell lloc tan màgic, envoltat de camp per jugar, li deixaven conduir el tractor, i fins i tot tenia una moto petita. Tot era extraordinari als ulls d’un nen de ciutat. Però jo només l’envejava per una cosa: al rebedor de casa, tenia una foto. No hi havia ni una sola vegada que entrés en aquella casa que no em quedés bocabadat mirant-la, l’agafava per veure-la de prop i tot. Era una foto amb el Quini. Aquell nano havia estat amb el Quini. I s’havien fet zuna foto amb ell. Era total. Pensin que als 80 l’epidèmia del selfie ni s’intuïa, i una foto encara tenia el valor d’una foto. El futbol ho era tot. El pare em portava cada 15 dies al camp, a la tercera graderia, i des d’a­llà dalt vaig començar a patir amb un equip que al màxim que aspirava era a guanyar la Recopa… que ja pel nom podies deduir que no era el trofeu més prestigiós del planeta, per més que jo m’entestés a pensar que sí.   

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un dia vam saber que el Quini vindria a Cornellà, al camp de futbol de la Via Fèrria. Comptava les hores perquè arribés aquell dia… el dia que veuria complert el meu somni. M’hi vaig presentar amb la càmera de fotos disposat que el rebedor de casa meva també acabés decorat amb aquell retrat. Però igual que jo, s’hi van presentar centenars de xavals amb les mateixes intencions. Crec que al màxim a què vaig arribar va ser a 50 metres del Quini. Ni el vaig veure. Allò era un caos. I davant aquell descontrol, el Quini es va treure un feix de fulls de mida quartilla amb el seu autògraf fotocopiat, i els va anar repartint entre les mans que s’alçaven amb ansietat per aconseguir-ne un, com si repartís bitllets de 5.000 pessetes.

Futbol romàntic

Una d’aquelles mans era la de la meva mare, que a l’arribar a casa va guardar aquell autògraf en una funda d’aquelles que et donaven quan et feies fotos de carnet, perquè l’autògraf no es desgastés. Crec que, si busquéssim, aquella quartilla encara apareixeria avui per casa dels meus pares, com a record de l’instant que més a prop vaig estar de l’ídol. Quan el futbol encara era una cosa romàntica. Quan als nostres mites no els imitàvem pel pentinat, el model de botes o el tatuatge. Només els imitàvem per fer gols com ells. Encara que mai ho aconseguíssim.