Anar al contingut

ANÀLISI

¿Per què no Junqueras?

Miguel Lorenzo

¿Per què no Junqueras?

Roger Palà

Si l'independentisme vol investir un pres polític, tindria més lògica, en la línia de restituir el govern, que el candidat fora el líder d'ERC

L’aplicació de l’article 155 i la repressió contra l’independentisme segueixen fent estralls. És lògic que des del sobiranisme es posi sobre la taula diàriament l’existència de presos polítics i la deriva autoritària de l’Estat. Però això no hauria d’impedir un mínim exercici realista. A l’hora de prendre decisions, els partits indepes haurien de ser conscients que la República catalana proclamada el 27-O no existeix més enllà dels lícits anhels de molts ciutadans. I que el que en realitat tenim és una autonomia intervinguda, gestionada per un partit de dreta espanyolista que, malgrat la seva posició minoritària a Catalunya, no dubta a dinamitar consensos de país com la immersió lingüística.

Malgrat aquesta constatació, després de les eleccions del 21-D l’estratègia de l’independentisme –o, almenys, la de Junts per Catalunya– ha anat encaminada, més que intentar recuperar l’autogovern, a tractar de forçar la investidura de Carles Puigdemont. El propòsit semblaria ser mantenir viva la flama del conflicte amb l’Estat. Però ¿realment és aquest l’objectiu final? 

Puigdemont va dir que tornaria a Catalunya si guanyava les eleccions, però davant l’amenaça de ser detingut i empresonat, no ho ha fet. Una decisió, per cert, que no ha sigut gaire qüestionada des dels sectors més inflamats de l’independentisme. Per això, JxCat ha proposat altres fórmules: primer, investidura a distància. Després, una vegada constatat que ERC no està disposada a assumir més riscos judicials, restituir de forma simbòlica Puigdemont des de Brussel·les i investir el pres polític Jordi Sànchez.

L’estratègia té la seva lògica. Si es tracta de seguir forçant el conflicte amb l’Estat, la candidatura de Sànchez suposarà un maldecap per al jutge Pablo Llarena. Mantenir-lo en presó preventiva i no deixar-lo assistir a la sessió d’investidura podria entrar en contradicció amb la jurisprudència existent. És, per tant, una forma de burxar en les contradiccions del poder judicial.

Però la realitat és que la Generalitat difícilment podrà governar-se a distància. Ni des de Brussel·les ni des de la cel·la d’una presó. Tot i així, posats a seguir el fil del discurs de la legitimitat truncada pel 155 i la restitució del Govern, un fet crida poderosament l’atenció: que, una vegada descartat Puigdemont, i posats a investir un pres polític, el candidat sigui Sànchez i no Oriol Junqueras. La investidura del líder d’ERC hauria de suposar, des de l’òptica juntista, la restitució parcial del Govern que va impulsar el referèndum. Aquesta idea, però, ni tan sols es planteja. De fet, ni tan sols els republicans la posen al damunt de taula. 

Tot plegat demostra dues coses: la primera, que probablement el que està en joc, més que la República o la restitució del Govern, és assolir les màximes quotes de poder a la Generalitat. La segona, la inesgotable capacitat del món convergent de marcar l’agenda, imposar prioritats i determinar el relat del sobiranisme.