La diferència està en les institucions

¿Què fa falta perquè un país creixi? ¿Petroli, or, recursos naturals? Això és, sovint, una maledicció. ¿Mà d'obra qualificada, treballadora i eficient? Ja ens hi anem acostant. ¿Bones escoles, universitats excel·lents, R+D…? Per ser un país pròsper i amb futur fa falta gent que vulgui treballar molt i bé, i que sàpiga fer-ho; altres que aportin màquines, instal·lacions i organització, és a dir, que s'atreveixin a estalviar i a invertir; altres que sàpiguen organitzar tot l'anterior, primer en les empreses i després en la societat més àmplia, en els diferents nivells de govern.

I tot això depèn, és clar, dels dots personals dels treballadors, directius i governants, però també de l'eficiència de les seves escoles, de la innovació de les seves empreses, de la confiança amb què ens llancem a estudiar durant anys, amb l'esperança que després trobarem el lloc apropiat per guanyar-nos la vida; amb la confiança que no ens robaran el fruit del nostre treball; que, si paguem els nostres impostos justos, rebrem a canvi protecció i infraestructures eficients; que l'Administració funcionarà, més o menys bé; que els jutges respectaran el dret; que els polítics no seran corruptes i no ens robaran (gaire)…

Sí, el que estic dient és que la diferència entre Veneçuela o Corea del Nord i Espanya no està en els seus recursos naturals o en la mida de les seves empreses, sinó en les seves institucions. I, amb aquesta comparació, ens omplim de sa orgull: som una democràcia occidental, pròspera i dinàmica; no som un estat fracassat. Però ara m'agradaria cridar l'atenció del lector sobre la qualitat de les nostres institucions, perquè aquí està la clau del nostre futur. Només en posaré uns quants exemples.

Suport de la burocràcia

Hemorràgia legislativa: els nostres diputats i senadors semblen pensar que l'important és fer una llei; si després es compleix o no, això ja és indiferent, perquè l'important era el titular als diaris el dia que es va aprovar. Colonització de l'Administració pels partits, perquè el poder polític necessita el suport de la burocràcia; les càrregues que això suposa per als ciutadans i les empreses són irrellevants.

Clientelisme, favoritisme, corrupció. Abús de poder, que moltes vegades es tradueix en abús de mercat. I és lògic: si el govern, a qualsevol nivell, té molt poder, més enllà del que preveu l'Estat de dret, les empreses grans, que són molt atractives perquè són les que tenen els diners, necessiten també elles poder, per evitar que se les mengin els polítics. Seguretat jurídica decreixent: només cal veure com s'apliquen les lleis en llocs diferents. ¿Per què les notícies d'okupes de vivendes són contínues a Barcelona, però no en altres grans ciutats del mateix país?

I si hi ha poders poderosos no mediatitzats, les reformes es bloquegen. Des de fa 30 anys, tenim excel·lents diagnòstics sobre els errors del nostre mercat de treball, i coneixem molt bé les solucions… que no s'apliquen, perquè van contra els interessos dels sindicats, de les grans empreses, dels partits i dels governs.

¡Això mateix!, diu el lector. Ja tenim els culpables… Sí, però no són només ells, perquè, segons la vella dita, els països tenen els polítics que es mereixen. Només cal veure l'alegria amb què els ciutadans, després de queixar-nos dels governs corruptes, demanem la factura sense IVA, o presumim que hem baixat no sé quants llibres sense pagar, o tenim enveja dels que treballen i segueixen cobrant la desocupació.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Ara fa 40 anys es van firmar els Pactes de la Moncloa, una fita important en la Transició. Deixaven molt a desitjar, però van ser un primer pas que van fer totes les forces democràtiques, per posar ordre en la nostra economia i en la nostra societat. Les nostres institucions copiarien el model que ens venia d'Europa, amb uns valors que admiràvem i un exemple que volíem seguir, encara que potser de manera suavitzada, perquè allò era un canvi atrevit, que volíem fer, sense pressa, però sense pausa.

Han passat quatre dècades, i el nostre model institucional segueix sent pobre i, el que és pitjor, segueix fent marxa enrere. Hem perdut confiança, que és la clau del capital social: confiança en els nostres governants, polítics, banquers, empresaris, sindicats, mitjans de comunicació, i d'uns ciutadans en altres… I hem perdut valors: els conflictes dels últims anys ho mostren clarament. És una pena, perquè aquí ens hi estem jugant el futur d'aquesta societat democràtica, oberta i solidària que volíem construir.