Fer classes és rebre lliçons

Cada primer dia de classe demanem als alumnes del Mecoph, un postgrau de la UAB on les imparteixo, que es defineixin narrant una escena de la seva vida. 

Aquest any un va explicar que una nit, a les portes d’una discoteca i mirant als ulls d’una noia bonica, va pontificar begut durant mitja hora sobre com les escasses apetències sexuals dels ossos panda els feia mereixedors de la seva possible extinció, per, acabada la seva diatriba, alçar la mirada i descobrir aquella hipotètica conquista mostrant-li la funda del seu telèfon mòbil amb un panda (el seu animal favorit) dibuixat. Un altre va parlar d’aquell tipus hiperventilant a l’aeroport de Moscou, quan va rebre l’SMS de «bon vent i barca nova» de la seva parella mentre sonava Pobre Diablo, de Julio IglesiasPobre Diablo,. O aquella alumna a qui, en la seva primera entrevista de feina, li van preguntar: «¿Quin és el teu gran defecte?». I ella va contestar: «Soc gelosa». 

El món necessita narradors i periodistes que ens ajudin a entendre'l, a patir-lo,a tolerar-lo

El món 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Totes aquestes escenes no només cisellaven les seves misèries, sinó que prometien el do de l’escriptura. Una promesa feliçment complerta ara que llegeixo els seus treballs de final de màster. La història d’aquell avi partisà que es va escapar de nazis i feixistes, que bevia aigua de font amb xarop de grosella en una muntanya trentina mentre adorna el segle XX (que és la seva vida). O la rutina de casos d’homicidi d’aquell fiscal de classe obrera que té 200 samarretes de futbol, guarda l’edició completa de clàssics de Gredos, i podria demanar-li matrimoni a una amiga («perquè a vegades aquestes coses es fan amb gent amb qui tens amistat»). O aquella noia que va fugir d’un pare ogre a Llatinoamèrica i que, per pagar la matrícula del postgrau, va mirar la recepta dels alfajores i els venia al ferrocarril cap al campus. O aquell lluitador grecoromà del barri del Bon Pastor o les vides revolucionades per la PAH o els albiradors d’ovnis a Montserrat.

Textos talentosos que demostren que el món, que insisteix a infantilitzar les seves universitats i provocar anèmia als seus diaris, necessita narradors i periodistes que ens ajudin a entendre’l, a patir-lo, a tolerar-lo. A disfrutar-lo, fins i tot.