¿Què passa amb la democràcia de Brussel·les?

Diuen els tractats que el vicepresident del Banc Central Europeu (BCE) serà nomenat pel Consell Europeu «d’entre persones de reconegut prestigi i experiència professional en assumptes monetaris o bancaris». S’exigeix la consulta prèvia, no vinculant, al Parlament Europeu, i també al Consell de Govern del mateix BCE. El nomenament es porta a terme sobre la base d’una recomanació del Consell, en la seva formació Economia i Finances (ECOFIN). Aquest acaba de donar suport a Luis de Guindos, malgrat que l’Eurocambra havia opinat que el candidat rival, Philipe Lane (que finalment es va retirar), tenia millor perfil, per no ocupar càrrec polític i ser expert en política monetària amb experiència com a governador del Banc Central d’Irlanda. No és estrany que la història d’aquest nomenament hagi tornat a despertar la curiositat sobre la democràcia de Brussel·les.  

La composició i funcions del BCE és un element crític. Exemplifica conjuntament les tres grans debilitats de la UE: la complexitat de la presa de decisions, la constitucionalització del contingut d’algunes polítiques, i la poca presència de temes europeus en els processos electorals. La complexitat institucional resta al ciutadà capacitat de fiscalització directa. Només persones introduïdes coneixen qüestions mecàniques bàsiques, com ara que gran part de les decisions de la UE són adoptades pels representants dels governs nacionals i els membres del Parlament Europeu, o que el monopoli de la iniciativa per part de la Comissió està pensat per evitar que els grans països controlin l’oferta legislativa.

A més, si en els sistemes presidencials (amb diferents programes per a les eleccions del president i els parlamentaris) hi ha dues cadenes de delegació, a la UE, simplificant, se’n combinen tantes com Estats multiplicades per dos. En l’actualitat, 56. El mandat dels membres de la cambra de representació territorial, el Consell, neix en 28 eleccions generals diferents, i el dels eurodiputats en 28 més, perquè els comicis al Parlament Europeu també són 28, on els partits nacionals competeixen, bàsicament, amb els seus propis programes, elaborats a més en clau nacional i no europea.

La constitucionalització del contingut de certes polítiques, per la seva part, vol dir que, per reformar-les, és necessari modificar els tractats, per unanimitat dels països, i amb els deguts processos de ratificació, que poden exigir la convocatòria de referèndums nacionals. Això, entre altres factors, provoca que forces polítiques, de dreta i d’esquerra, per la seva preferència, per exemple, per una ampliació del mandat del BCE que incorpori objectius de creixement i ocupació, o per una intervenció pública més gran en el mercat, es considerin una amenaça per al sistema, en lloc de partits normals exercint una de les seves funcions essencials, articular alternatives sobre polítiques. Els partits eurocrítics s’han assimilat als que promouen la sortida de la UE (euroescèptics) i, en general, els actors polititzadors han sigut qualificats de deslleials i perillosos. Però aquesta despolitització dels assumptes públics que es resolen a Brussel·les, Estrasburg o Frankfurt s’ha tornat insostenible, igual que la pròpia complexitat extrema de la UE. Tot té el seu moment. I tenim una altra oportunitat per parlar i construir. Que val la pena arremangar-se per Europa, no hi ha dubte.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La democràcia de Brussel·les ens ha ensenyat a implicar més la societat civil organitzada en les fases de l’elaboració de polítiques, a regular la representació d’interessos, a promoure polítiques d’emprenedoria en benefici de l’interès públic, a defensar els interessos difusos davant interessos privats d’actors econòmics poderosos, a planificar estratègicament les inversions públiques, transparència.

Per difícil de veure que resulti, per efecte encara de la tenebrosa retòrica de l’austeritat, la UE ha protegit els nostres Estats de benestar, millorant la seva capacitat reguladora i recaptatòria. Ha possibilitat, en la globalització, la continuïtat del model social europeu, verdader element definitori de la UE com a sistema polític compost. Ens ho podem permetre. Permetem a la Unió seguir complint la seva missió, de forma més democràtica, amb procediments (i nomenaments) més comprensibles per a tots.