Liceu, gestió i transgressió

Va ser gràcies a la beneïda tossuderia de Lali Vintró, que als anys 90 va tenir la vara molt alta a l’Ajuntament de Barcelona, que els propietaris del Liceu no van aconseguir mantenir-se com a amos d’un equipament que renunciaven a pagar. No és que no poguessin practicar el mecenatge, és que en comptes de gratar-se la butxaca preferien xuclar de l’erari públic sense deixar de fer i desfer. A Pujol ja li estava bé i Maragall hauria acabat cedint a fórmules dissimulades de gestió privada amb finançament públic. Però la cap de files d’ICV era molt convicent. Maragall s’hi va sumar i Pujol va haver de cedir. Per això el Liceu és de tots.

   

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

 De tots, però arrossega l’estigma del complex d’inferioritat dels polítics. Quan em vaig despertar, el Liceu encara hi era, sigui dit amb una paràfrasi que explico tot seguit. El Liceu és l’únic equipament cultural on es va a lluir i fer relacions públiques. N’hi ha uns que encara s’hi passegen com si fos seu, que se’l senten seu, que es creuen amb dret de posar límits a la imaginació dels artistes, i a sobre es pensen que l’exerceixen benignament. Per això, el Liceu és l’únic equipament cultural pilotat per un gerent desproveït per definició de discurs sobre el seu contingut cultural. Un de confiança pensen els que se saben hereus dels antics propietaris, un dels nostres, un que pogués dirigir una empresa com nosaltres.

Ja va sent hora doncs que la joguina pertanyi del tot, també a nivell simbòlic, a qui la paga, que som tots. Per si alguns encara es deixen enredar, adduirem que a Catalunya, com a tot Espanya, el mecenatge és una fal·làcia. En conseqüència, hauríem de suprimir l’anomalia i reclamar un director general del Liceu que fos dels nostres, és a dir, de la cultura avançada i transgressora marca Barcelona. Com al Teatre Nacional de Catalunya, com a l’Auditori, com al Lliure, com al MNAC i com al MACBA.