Ramon Muntaner

El meu amic Pere Camps fa més de 20 anys que està al capdavant de l’imprescindible festival de cançó d’autor Barnasants, inequívocament escorat cap al que abans en dèiem esquerra i ara, resistència. Dissabte passat va tenir lloc, en el marc d’aquest festival i al Teatre Joventut de l’Hospitalet, Cançó de carrer, tribut a Ramon Muntaner, membre de la novíssima cançó, com es va batejar al seu dia els que van arribar després dels Setze Jutges. Allà hi havia els companys de promoció de Muntaner: Marina Rossell, que no va cantar però sí que va emocionar, i Joan Isaac, que va organitzar l’acte i va entonar un parell de temes de l’homenatjat.

He d’explicar als més joves que Cançó de carrer és el títol del seu primer àlbum, aparegut el 1975, al qual en van seguir set més fins que, el 1988, Muntaner va decidir cremar la guitarra per dedicar-se a la gestió cultural. El 1996 va ser nomenat delegat a Catalunya de la SGAE, on encara treballa en la cara oculta de la música. Una peculiaritat del cantautor Muntaner és que mai va escriure un sol text de cançó, i es va limitar a musicar justament i magistralment paraules d’altres poetes –amb menció per a Miquel Martí i Pol i Josep Maria de Sagarra; d’entre els escriptors encara vius va optar pels en altre temps gurus culturals pujolistes Xavier Bru de Sala i Vicenç Villatoro, així com per un servidor de vostès, que mai va ostentar cap càrrec, llevat del de consciència.

Notícies relacionades

Ramon Muntaner: operació rescat

Illa, malgrat Sánchez

Crec que el tribut que Barnasants va retre a Muntaner no fa justícia a l’amplitud de la seva obra –en què hem d’incloure magnífiques partitures per a televisió, teatre i cine– sinó que va posar la lupa en els seus anys més encesos, la seva època més èpica (disculpin), aquella que se’n va dir cançó de protesta. Protesto, doncs, en veu molt baixa, per privar l’auditori de retrobar-se també amb l’obra més serena, més madura del compositor, que tal vegada és la que més bé ha resistit i resistirà l’envestida del temps. ¿D’on prové aquest lloc comú de considerar els primers traços d’un creador com el millor de si mateix?

Pel que fa als/les participants, no hi va faltar ni sobrar ningú; hi havia qui va ser convidat i va voler-hi ser, presidits pel degà Serrat, que va compartir cançó amb Gemma Humet, menuda i inacabable intèrpret. Vaig plorar, confesso que vaig plorar, perquè és molt l’amor i el temps que m’uneix amb en Ra-mon i els seus; però l’endemà no vaig anar al fonògraf de la nostàlgia, sinó que vaig entrar a Youtube i em vaig interessar per la Gemma, per la gran Sílvia Comes, per Túrnez&Sesé, per Rusó Sala –a qui desconeixia– i vaig passar una bona estona escoltant les beneïdes mans del mestre Eduard Iniesta, que també canta una miqueta. La cançó, creguin-me, no és cosa del passat.