Petit observatori
Els cafès, els àngels i només jo
Amb el cafè som pocs crítics. El prenem sense exigir una qualitat que demanaríem si es tractés d'una copa de vi
Jo soc un modest consumidor de cafè. En principi només en prenc un al dia, habitualment després de dinar. Però sovint la cosa es complica. He de trobar-me amb algú en un bar, en un restaurant. Sento com l'amic diu: "Prendràs un cafè?". Sí, és clar, compartir la beguda d'un cafè -vull dir un cadascú- és la primera i possible complicitat.
Hi ha cafetòfils desencadenats, i ho dic així perquè vaig conèixer un amic que se'n bevia una dotzena cada dia.
De jove, quan escrivia novel·les als cafès, els cambrers me'n portaven un, però més d'una vegada em vaig trobar que ni l'havia tastat. El que intentava escriure em tenia massa ocupat, el meu cervell havia esborrat tot el que m'envoltava.
La internacionalitat del cafè és una gran i pacífica victòria del món àrab. No sé si en els àrabs, en aquella cultura, hi havia o hi ha tantes maneres de prendre'l com avui: cafè sol, cafè amb llet, cafè curt, cafè llarg, amb sucre, sense sucre...
Llegeixo en un suplement d'El Periódico, la revista 'On Barcelona', que cada dia se'n despatxen milers i milers de tasses. Jo gosaria dir milions.
La comparació és impressionant: "Cada dia flueixen més líquids per les cafeteres que pels oleoductes".
Amb el cafè som pocs crítics. Bevem un cafè sense exigir una qualitat que exigiríem si es tractés d'una copa de vi. Un cafè sense una discreta aroma s'assembla una mica a una purga després d'haver dinat.
Notícies relacionadesUn cafè no ha de ser ni massa dolç ni massa amarg. Una frase atribuïda a Talleyrand diu això: "Un cafè ha d'estar calent com un infern, ha de ser negre com el diable, pur com un àngel i dolç com l'amor".
Jo no demano tant. ¿Com podria exigir res, quan estic escrivint, si soc conscient que no m'empenyen àngels ni dimonis, només unes modestes paraules que em passegen pel cervell?
