Anar al contingut
Memòries d'Àfrica

FERRAN NADEU

Memòries d'Àfrica

Núria Iceta

Després de llegir 'A la casa de l'Intèrpret', s'arriba a la conclusió de que coneixem molt poc Àfrica des dels africans

Deixant de banda la hipersensualitat de l’escena en què Robert Redford li renta els cabells a Meryl Streep i el vol en avioneta més envejat de la història del cinema, hi ha dues escenes que recordo vivament i que connecten més amb l’Àfrica real que la imaginada. En una d’elles, mentre Streep intenta inútilment aturar una riuada, Farah «el seu kikuiu» sentencia «l’aigua viu a Mombasa»; a l’altra, veiem com resulta igual d’inútil pretendre que un altre «dels seus» kikuius es posi guants blancs per servir a taula. Hi he pensat aquests dies llegint A la casa de l’intèrpret, la segona part de les memòries de l’escriptor kenyà Ngugi wa Thiong’o (Raig Verd, 2017). Que poc que en sabem de l’Àfrica des dels africans. 

La casa de l’intèrpret del títol prové del clàssic medieval El viatge del pelegrí de John Bunyan i és la metàfora que el director de l’escola de Thiong’o, el missioner anglès (i blanc, naturalment) Carey Francis posava als seus alumnes com a camí de rectitud: aquí arribeu plens de pols, però amb unes quantes normes i una mica d’Evangeli –és a dir, convenientment passats per la traductora– quedareu ben nets. El llibre és un diàleg constant entre l’educació formal imposada i l’educació cultural adquirida. 

Tant de bo tots entenguéssim que la traducció, la suma d’idiomes, de punts de vista, enriqueix, en cap cas substitueix. Si en la primera part de les seves memòries vam viure amb ell la lluita per arribar a l’escola, el desconcert pel xoc cultural mentre s’aferrava als ensenyaments materns i la tensió per mantenir la identitat i aprendre coses noves alhora, en aquesta segona hem vist omplir de contingut el valor de la paraula, de la llibertat i de la justícia

No podem més que esperar la tercera, amb el seu pas per la universitat i la consolidació de la seva vocació d’escriptor. Després de tot el que ha viscut, a 80 anys, si Thiong’o se n’ha sortit potser és perquè ha sabut traçar el seu propi camí, en anglès i en kikuiu, i ha trobat el seu lloc sense, al capdavall, trair-se a si mateix.