Anar al contingut

ANÀLISI

Un dels nostres

Antón Losada


Per si algú encara tenia algun dubte sobre la lleialtat de Luis «sigues fort», aquí queda la seva magistral actuació per ratificar la pel·lícula de ciència-ficció relatada per Ricardo Costa davant l’Audiència Nacional i que, més o menys, sonava així: «Ho confesso, senyoria, no em torturin més; tan aviat vaig saber del nostre finançament en b a València per a més glòria del peculiar Paco Camps, amb gran dolor del meu cor, vaig córrer a denunciar-ho a la seu nacional, on Luis Bárcenas, el nostre eficaç i discret gerent, em va comminar a no incórrer en pràctiques com aquestes perquè al PP de Mariano Rajoy la corrupció està totalment prohibida i no volem ser com el PSOE i emparar un Filesa 2».

Com ens hem cansat de vaticinar en aquestes mateixes pàgines, la Gürtel i València moren en Bárcenas Camps; dos dels nostres, homes de partit que sabien a què s’exposaven i prefereixen carregar amb la seva part seguint les regles del partit a perdre’s en l’oblit dels penedits. Fa molt fred fora del refugi popular i Rajoy sembla confiat que podrà repetir el model a Madrid. Però tenint en compte que assistim a una autèntica guerra de bandes i li toca a Esperanza Aguirre ser un dels seus i protegir el partit amb el seu testimoni, qui sap si no preferirà la venjança i arrossegar el seu odiat president a l’abisme.

No som una excepció

En països amb tradició autoritària i més anys de dictadures que de règims democràtics, la desconfiança i el menyspreu per la política és un tret persistent en la seva cultura política. Espanya no suposa en aquest cas una excepció. En les èpoques de bonança, ens en riem dels polítics i desconfiem de la seva honradesa. I en les èpoques de crisi, els menyspreem i apliquem la presumpció de culpabilitat mentre recompensem qualsevol aventurer que prometi donar-los canya. En la nostra memòria, la dictadura del passat sempre sembla més barata i la democràcia d’avui sempre ens surt molt cara. Així s’institucionalitza la corrupció.

El resultat és una política basada en una mediocricràcia que atrau majoritàriament mediocres o oportunistes i un sistema de partits infrafinançat, en què preferim la corrupció que paguem però no veiem a les subvencions que paguem, veiem i podríem controlar. Si surt barata o cara conforma el principal criteri per distingir la bona política de la dolenta.

Lluny d’assumir el cost d’explicar que la bona política es paga i per mantenir la ficció que és possible la qualitat democràtica a base de voluntariat, els partits han optat per convertir el seu finançament en un forat negre regit per un únic principi: corrupció que no es veu, corrupció que no existeix. Els líders no fan preguntes i els responsables dels comptes fan i desfan sense haver de donar explicacions mentre corri la pasta. Encara que cap ha institucionalitzat la corrupció amb la professionalitat acreditada per un PP on cadascú sap perfectament què ha de fer per continuar sent un dels nostres. 
 

0 Comentaris
cargando