Pols entre Israel i l'Iran a Síria

La destrucció d’un caça israelià arran d’un atac contra instal·lacions militars iranianes a Síria ha encès totes les alarmes al Pròxim Orient. Si bé és cert que no és la primera vegada que l’aviació israeliana s’endinsa en territori sirià per castigar objectius militars del règim o dels seus aliats, entre els quals es compten l’Iran i Hezbol·là, sí que és la primera ocasió des del 1982 que les bateries antiaèries sirianes fan diana i abaten un F-16 israelià.

L’evolució recent del conflicte a Síria sembla tenir un clar perdedor i un clar guanyador: Israel i l’Iran, respectivament. Des de l’esclat de la guerra civil siriana el 2011, Israel va decidir mantenir-se en una posició neutral sense posicionar-se a favor de la caiguda del règim, però sense prestar ajuda als grups rebels que es van alçar contra Baixar al-Assad. El seu principal objectiu era evitar que les milícies libaneses de Hezbol·là s’implantessin a les zones veïnes al Golan o que rebessin armament sofisticat com a recompensa a la seva involucració en la contesa. Més tard, quan l’Iran va començar a operar obertament a Síria, la prioritat va ser evitar que la Guàrdia Republicana aconseguís establir bases militars al país veí. Tant en el primer com en el segon cas, Israel ha fracassat de manera rotunda.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Contràriament, l’Iran va apostar totes les seves cartes a favor del manteniment en el poder de Baixar al-Assad, el seu principal aliat estratègic fins al punt que la seva supervivència política s’ha convertit pràcticament en un assumpte de seguretat nacional a Teheran. La seva caiguda no només privaria el règim dels aiatol·làs del seu principal aliat en el món àrab, sinó que també implicaria la pèrdua de la principal via de proveïment de Hezbol·là. Per tant, Síria representava una primera línia de defensa per a l’Iran per preservar la seva esfera d’influència al Pròxim Orient: un arc xiïta que va des de l’Iran fins al Líban passant per l’Iraq i Síria. Només partint d’aquestes premisses es pot entendre l’activa implicació iraniana en la guerra siriana i el seu indispensable suport polític, econòmic i militar a Assad, inclosa la mobilització de desenes de milers de milicians xiïtes libanesos, iraquians, afganesos i pakistanesos entrenats, armats i finançats directament per l’Iran.

La presència iraniana a Síria no s’hauria de contemplar com un episodi circumstancial. Una vegada que finalitzi la guerra, l’Iran podria obtenir sucosos contractes per a la reconstrucció del país i per explotar les mines de fosfats situades a l’entorn de Palmira, precisament l’objectiu dels recents bombardejos israelians. Al mateix temps, Teheran aspira a construir un gasoducte des del golf Pèrsic fins al mar Mediterrani per exportar el seu gas a Europa. No és aquest, no obstant, el seu projecte més ambiciós. L’Iran pretén aixecar una base naval a la costa mediterrània siriana, projecte que ha suscitat una frontal oposició per part dels Estats Units, Israel i l’Aràbia Saudita, països que semblen estar perdent terreny a marxes forçades davant l’imparable avanç iranià.