Realisme, treball, determinació

Passats uns quants dies de la suspensió del ple d’investidura, els tres grups independentistes del Parlament, Junts per Catalunya, ERC i la CUP, continuen ficats en un intens i no poc confús forcejament. Hi ha desavinences entre ells, i a vegades també dins d’ells, sobre què cal fer.

Davant de la mobilització de l’Estat per impedir que Carles Puigdemont, el candidat amb més suports, pugui ser investit, les opcions són bàsicament dues, sempre que no es vulgui repetir les eleccions, cosa que, a més d’una possible pèrdua de la majoria absoluta independentista, comportaria la continuïtat del 155, gràcies al qual, el PP (quatre diputats en les eleccions del 21-D) aplica, en un nou abús, el seu programa partidista a Catalunya. A més a més, l’article 155 implica el bloqueig de gran part de l’acció de la Generalitat. Tot plegat està causant autèntics estralls.

Deia que si es vol evitar unes noves eleccions, les opcions són bàsicament dues. Una: un altre xoc amb l’Estat, aquesta vegada per investir Puigdemont president. Es faci com es faci, la investidura acabarà sent avortada, ja sigui abans que tingui lloc o unes quantes hores després. La justícia i el TC en això estan plenament al servei de l’executiu de Mariano Rajoy –quan es tracta de Catalunya ningú es recorda de Montesquieu–, i per tant les possibilitats que l’afany legitimista arribi a bon port –el seu possible valor simbòlic al marge– són exactament zero. No tan sols això: tindrà conseqüències entre negatives i molt negatives tant per als que ja es troben en el punt de mira de la justícia espanyola com per a altres actors sobiranistes. Crec que no val la pena.

La segona opció, que comparteixen ERC i alguns membres rellevants del PDECat, és la realista o pragmàtica. Tenint en compte tot el que he apuntat abans, aquesta via proposa estalviar-se més baixes i danys estèrils i optar per investir un altre candidat del grup de Junts per Catalunya. ¿Això significa renunciar a la independència? No. Ben al contrari. Comporta deixar de retrocedir i poder posar-se a treballar amb determinació, però amb uns tempos diferents i una altra –i millor– estratègia.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Puigdemont tem quedar arraconat a Brussel·les i ser progressivament oblidat. Resulta comprensible, doncs, que desitgi que la presidència de la Generalitat quedi en mans d’algun del seu fidels, és a dir, d’algú disposat a treballar perquè ell no deixi de ser, a part d’un símbol i un recordatori, una referència activa tant en la dimensió política i en la ciutadana del sobiranisme.

Carreró sense sortida

Per la seva banda, tot i això, Puigdemont ha d’assumir que la seva investidura és un carreró sense sortida. A més de buscar un altre candidat, és imprescindible que ell i els seus partidaris a Junts per Catalunya –també la CUP– deixin d’alimentar el relat que fa abstracció del fracàs de la declaració d’independència del 27 d’octubre. Contràriament, cal partir de la situació generada –en tants aspectes injusta, dolorosa, fins i tot humiliant– pel 155 i el venjatiu assetjament de l’Estat.