L'imprescindible pacte nacional sobre l'aigua

La tossuda realitat que Espanya pateix de manera greu les conseqüències del canvi climàtic en forma de sequera –el 2017 ha sigut l’any més sec des del 1965– obliga a prendre mesures per assegurar un repartiment equitatiu entre l’Espanya humida i l’Espanya seca, tant per a consum humà com per a ús agrícola i industrial. És elogiable en aquest sentit que tant el PP com el PSOE, els dos partits nacionals amb responsabilitat de govern a les autonomies, es mostrin disposats a acordar un pacte nacional sobre l’aigua que s’intueix imprescindible.  Aquesta és, d’entrada, la principal diferència respecte de l’últim –i traumàtic– intent  de desenvolupar una política global d’aigua: el Pla Hidrològic Nacional de José María Aznar que incloïa l’infaust transvasament de l’Ebre cap a la costa Mediterrània. Aquella guerra de l’aigua es va nodrir tant de legítimes reivindicacions mediambientals com de qüestions polítiques i identitàries. Sota un eix territorial més que ideològic, Espanya es va dividir entre els que consideraven l’aigua seva i els que la necessitaven per al consum i el desenvolupament econòmic.

L’actual postura del PP i del PSOE permet concebre l’esperança que no es repetiran els errors del passat. L’esperit conciliador i dialogant de tots dos partits està en consonància amb la gravetat del moment: les campanes dels embassaments buits toquen amb urgència des de fa temps. L’aigua és una emergència nacional que s’ha de tractar sense populisme ni demagògia.