L'instant

Diu Susan Sontag, a Sobre la fotografia, que la capacitat que tenim de reaccionar davant determinades experiències amb una emoció renovada i amb elevats criteris ètics s’esquerda a mesura que patim la «difusió incessant» d’imatges esgarrifoses. Ho escrivia a la dècada dels 70. Amb els anys, aquella reflexió és més pertinent que mai. L’acumulació fa disminuir l’empatia. Potser per això tornem, 50 anys després, a les fotografies que aleshores ens van sacsejar i que, encara ara, remouen la consciència. Com la d’Eddie Adams en aquell carrer de Saigon: l’ajusticiament d’un presoner desarmat a càrrec del general Nguyen Ngoc Loan. Si totes les fotos són un memento mori, aquesta s’acosta a una altra categoria. No és un «recorda que moriràs» sinó un «observa com estic morint». Se’ns mostra el moment exacte en què la bala ja ha sortit del revòlver, mentre el soldat, que ja ha rebut l’impacte (ja és mort) encara es manté dret. Mil·lèsimes de segon entre el tret i la sang que és a punt de rajar. L’instant precís de l’execució, «la indecència d’aquesta mirada compartida». 

Ella mateixa afirma que el Vietnam és el primer episodi contemporani en què no hi ha fotos muntades com si fos un teatre. Potser també és la primera en què un protagonista (el general) busca la premsa perquè en deixi constància. «No l’hauria ajusticiat», diu Sontag, «si no hi hagués hagut periodistes a la seva disposició per fer de testimonis»