Dos milions de whatsaps

Els missatges robats del telèfon de Toni Comín que va difondre Tele 5 han sigut sens dubte un dels temes de conversa estrella de la setmana. El moment de sinceritat (o de flaquesa, o les dues coses) de Carles Puigdemont va ser rebut amb alegria o desolació segons la trinxera, perquè d'això, de trinxeres, és del que estem parlant. Entre les files dels adversaris de la independència es va escampar la idea que era l'admissió definitiva de la derrota del procés, i això explica l'alegria, tan poc periodística, amb què Ana Rosa Quintana presentava i comentava la per una altra banda fenomenal exclusiva del seu programa. Si Puigdemont admet la derrota, és que el procés està mort, com si Puigdemont i procés fossin la mateixa cosa, com si tot comencés o acabés en la figura de l'expresident refugiat a Brussel·les. Un altre error per afegir als que des de la resta d'Espanya s'acumulen respecte a Catalunya.

No, el procés no és (només) Puigdemont, de la mateixa manera que abans que ell el procés no era (només) Artur Mas. El procés tampoc és (només) nacionalisme ni (només) resposta a la crisi econòmica. El procés té moltes i variades causes, però si una cosa no és, segur, és un suflé. Més de dos milions de vots en les últimes eleccions, amb una participació rècord, amb els líders polítics o bé empresonats o bé fugats, haurien d'haver portat la resta d'Espanya a la conclusió que això de la independència no és un cop de febre, ni el projecte megalòman d'un líder suprem. 

«No coneixen la Catalunya independentista aquells que diuen que sense Puigdemont el procés ha mort. Són els mateixos que van pensar que tot era una estratègia d'Artur Mas per tapar anys de corrupció al capdavant de les institucions per part de Convergència. I sense ell, els que van venir després han seguit omplint el centre de Barcelona cada 11-S, han aconseguit salvar un referèndum amenaçat a cop de porra i han mantingut la seva majoria absoluta a la cambra, encara que els seus líders polítics estiguessin en presó preventiva o a l'exili», escriu a Entre Tots Adrià Huertas, de Barcelona. «Telecinco hauria d'enfocar millor en les pantalles dels mòbils que de veritat importen», va tuitejar l'exdiputada de la CUP Mireia Boya amb la icònica foto del carrer Marina il·luminat per milers de pantalles de mòbils durant la manifestació per la llibertat dels polítics i líders socials en presó preventiva del mes de novembre.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El procés no mor. El procés si de cas muta, un canvi de pell que ha tingut lloc abans en diverses ocasions, gairebé sempre a causa dels mateixos factors: la pressió de l'Estat o el Govern central com a element aglutinador, la competència entre ERC i l'espai de Convergència per no ser percebuts com a tebis o traïdors, les dates límit autoimposades. Això és el que va començar a passar quan dimarts el president del Parlament va ajornar la investidura de Puigdemont i quan després ERC afirma que rebutjarà investir l'expresident si això implica «conseqüències penals».

El procés muta, i quan ho fa pot deixar els seus propis líders a la cuneta (els «sacrificis» de què parlava Joan Tardà), però si no va morir quan, declarada la independència, ni tan sols es va arriar la bandera de la Generalitat, difícilment ho farà ara encara que es vegi obligat a renovar tot el seu lideratge. No és una qüestió tant de retòrica èpica («la força del procés està en la gent») sinó de realisme polític: aquests dos milions de persones que van votar independentista el 21-D no tenen cap motiu per deixar de recolzar els partits independentistes. I encara menys en un context de presons preventives i silenci polític a Madrid. L'exclusiva d'Ana Rosa potser certifica el final d'una etapa (i d'un líder) del procés (encara que està per veure). Però quan Ana Rosa es va despertar l'endemà, l'independentisme seguia aquí.