El tauler polític català

¿Brussel·les o Barcelona?

El sentit comú més elemental aconsellaria recuperar el control de les institucions d'autogovern com més aviat millor

2
Es llegeix en minuts
¿Brussel·les o Barcelona?

JOAN CORTADELLAS

Amb la seva treballada i calculada resolució, el Tribunal Constitucional (TC) ha actuat més com un tribunal ordinari que com a legislador negatiu o de funció jurisdiccional. No és la més important de les distorsions o anomalies observades en el sistema judicial espanyol en els darrers anys, però crida l’atenció. Sigui com sigui, el TC ha demostrat més intel·ligència política que el Govern central. Un Govern al qual els moviments de Carles Puigdemont havien aconseguit fer perdre els nervis i el sentit del ridícul. Vetant la investidura telemàtica i advertint la Mesa del Parlament, el TC ha tret les castanyes del foc a Rajoy i Sáenz de Santamaría, evitant la seva desautorització directa. I, de passada, ha tornat la pilota a la teulada del sobiranisme. A llarg termini, subrogar la política als tribunals només pot tenir un final catastròfic, però en algun moment pot servir per maquillar la incompetència d’alguns polítics. El fet és que ara els toca moure’s a unes forces independentistes molt pressionades judicialment. El primer episodi en què es farà visible la resposta de l’independentisme és el ple d’investidura previst per avui dimarts a la tarda. Totes les opcions semblen perfectament definides, però la visió des de Brussel·les o des de Barcelona podria no ser coincident. Pel que fa a Puigdemont, haurà de decidir com pot denunciar millor els dèficits democràtics de l’Estat espanyol: posant-se en mans del Suprem o seguint internacionalitzant el procés des de l’exili.

Notícies relacionades

El dilema per a les forces independentistes i republicanes consisteix a saber com poden administrar millor la incontestable victòria electoral del 21-D. Si s’entén que la fase oberta pels resultats del 21-D ha acabat d’instal·lar el conflicte entre el sobiranisme i els poders d’Estat en la lògica de la guerra de posicions, el sentit comú més elemental aconsellaria recuperar el control de les institucions d’autogovern com més aviat millor. I des d’aquesta posició, garantir una sòlida governació republicana amb unes prioritats molt clares fixades per la determinació radical de defensar la ciutadania, els seus drets i les seves llibertats. Recuperar les institucions encara que només fos per intentar aturar l’agressió a les quatre realitats de l’autogovern català que més obsessionen el nacionalisme espanyol: administració, escola, mitjans públics i Mossos. Però una part de la teatralització del debat independentista pot fer pensar que encara no s’ha entès que el full de ruta definit fa dos o tres anys requeria tenir majories socials més folgades.

El cost social

Si això no s’acaba d’assumir, en el bloc independentista es pot imposar un voluntarisme legitimista amb provada capacitat d’erosionar la imatge del règim del 78. Cert, però al preu altíssim de regalar al Govern de Rajoy el que avui queda de l’autogovern. Si aquesta fos l’opció, caldria explicar el cost social de l’aposta.