AL CONTRAATAC

Ni Espanya ni Catalunya són úniques

Hem arribat on hem arribat per la insensatesa contumaç dels uns i la dement inacció dels altres durant molts anys

2
Es llegeix en minuts
Ni Espanya ni Catalunya són úniques

JESUS DOMINGUEZ

Els orfes de mare des de la infància tenen, segons sembla, una perspectiva especial sobre tot el que passa. És una obvietat dir que segueixen sent orfes per sempre, en la seva cosmovisió. L’orfe sap des del principi que ni les mares pàtries ni la de Déu podran substituir mai la titular. De fet, Josep Pla va escriure que el mínim exigible als pares és la durabilitat.

Vegem alguns sentiments d’orfandat política i social: ¿hi ha algun català no independentista que se senti orfe? ¿Hi ha algun català no indepe que se senti com Oliver Twist quan veu que a l’altre costat hi ha Rajoy? ¿Hi ha algun català no sobiranista que quan parla Soraya en pla espavilada i recurrent, se senti un puto Bambi plorós sota la neu? ¿Hi ha algun català que no sigui independentista i que se senti com l’expòsit Marcel·lí (Pa i Vi), quan sent Francisco Camps? ¿Hi ha algun català no indepe que se senti tan orfe com Harry Potter quan a l’altre costat sent parlar el ministre Zoido? ¿Hi ha algun català no processista que se senti tan orfe com Phillip Pirrip de Dickens quan Rajoy diu que no en sap res d’allò de València?

¿Hi ha algun català no hiperventilat que es va sentir més orfe que Edgar Allan Poe quan va veure les hòsties de l’1 d’octubre? ¿Hi ha algun català sociata que se senti més orfe que la Blancaneus, quan el PP es vanta traient pit del 155? ¿Hi ha algun català constitucionalista (o com ens diguin) que no se senti com Simba, ja orfe, davant la caverna mediàtica nacional?

En la tempesta perfecta

Notícies relacionades

L’assumpte per a molts no indepes és que estem fora del joc polític de la majoria parlamentària catalana, i sovint també descol·locats en el seu revers nacionalista espanyol. I no em vingueu amb allò de l’equidistància ni bestieses semblants. Si de cas, parlem de com donar la cara i d’assumptes semblants. Però és cert, i aquí rau la tremenda sensació d’orfandat, que ens ha tocat viure la tempesta perfecta. Hem arribat on hem arribat per la insensatesa contumaç dels uns i la dement inacció dels altres durant molts anys.

Dir això és molt poca cosa si un no imagina alternatives d’acord amb les  quals justificar la seva melancolia. Ho sento, però no accepto que Rajoy, el PP, la república no nata i la mare que ens va parir, siguin l’única alternativa argumental possible. Vull pensar que amb altres polítics tot hauria sigut diferent. El mateix problema potser, però amb disposicions diferents. Els independentistes diuen que és el mateix Rajoy que Felipe GonzálezRodrigo Rato que Ernest Lluch, i Zapatero que Aznar, perquè el problema és Espanya. És com si diguéssim que és el mateix Pujol que Puigdemont Miquel Roca que Rufián. Ni hi ha només una Espanya, ni hi ha només una Catalunya.