¿És possible el desenvolupament sostenible?

El desenvolupament sostenible i la interdependència entre països faciliten el progrés i fan indesitjable el risc de conflicte. A això pretenen contribuir el comerç i els límits del creixement. Els llaços que enforteix el primer han de ser acompanyats per una revisió del model de consum. La caiguda del Mur va generar l’oportunitat ideal: permetia la revisió del capitalisme sense posar en perill la seva existència, facilitava la transferència de recursos des de les societats acomodades a les més pobres i construïa una prosperitat compartida dintre dels límits ambientals. 

És una proposta política que consagra la idea d’un nord i un sud, reconeix responsabilitats històriques i desplaça la línia divisòria entre món comunista i món lliure que va marcar la tensió política des del 1945. De la globalització del comerç se n’espera la reducció de les diferències i mantenir la pau; de les convencions de Rio, que els contaminadors afrontin la seva responsabilitat històrica.

No obstant, no és fàcil transformar el paper d’Estats acostumats a avaluar el seu interès nacional i, en el seu cas, preparar-se per a la guerra. La diplomàcia ambiental no requereix les mateixes capacitats que la del consell de seguretat. Canvia també el tipus d’exigència i la manera en què es construeix l’agenda: fa falta formular col·lectivament el problema –incloent-hi els drets de les generacions futures– i, després, buscar solucions. Hem de fer visible el desafiament, delimitar els riscos acceptables i facilitar les respostes. És un exercici apassionant d’aprenentatge col·lectiu, però el pas del temps hi juga en contra.

Entretant, la mundialització s’ha accelerat sense ajustar-se als límits del creixement. L’adhesió de la Xina a l’OMC ha enriquit la seva economia i la dels seus socis gràcies a les importacions a bon preu. El país s’ha convertit en el campió mundial de la contaminació i el primer a patir les conseqüències socials i ambientals de l’enorme desequilibri en què està basada la seva economia.

  

  El seu exemple fa visible el desafiament a la divisió clàssica entre contaminadors històrics i futurs contaminadors i precipita la implosió d’un multilateralisme desequilibrat. El creixement del PIB no equival a més prosperitat ni, encara menys, a equitat o inclusió. Al contrari, no tenir en compte aspectes bàsics ha permès una concentració de riquesa més gran, més desigualtat i més degradació de l’entorn; i ha fragilitzat les classes mitjanes, el medi ambient i l’economia. Malgrat els avanços, perduren grans bosses de marginació i desesperança per a les quals no sembla haver-hi resposta: neixen el Nord Global i el Sud Global.

A això s’hi suma el 2001 l’atac a les Torres Bessones, que marca el final de la pau liberal i d’un món sense enemics. El somni d’un futur pròsper es veu enfosquit per la reticència. Apareix una creixent falta de confiança en les institucions i en un altre de perfils difusos i canviants. Impactes tan grans i en tan poc temps faciliten la contestació a l’statu quo i a la ciència en què els decisors diuen basar-se. És terreny adobat per al populisme: Trump es dirigeix a persones convençudes de tenir molt més a perdre que expectatives sobre el que poden guanyar. El coneixement deixa de ser el motor de la terra promesa i, al seu lloc, sorgeix una campanya agressiva en contra seu. És una manera més d’expressar la decepció i la desconfiança que el votant exclòs de la mundialització sent per les institucions i les elits. La voluntat de construir un futur comú es debilita i converteix en vector de divisió.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

¿Què cal esperar d’aquesta nova era turbulenta, plena de contradiccions, amb alguns signes d’esperança i molts interrogants? La dinàmica ha canviat per sempre. L’Estat nació ja no és l’únic convidat: no se li reconeix ni exclusivitat ni infal·libilitat. I l’espai que no ocupa és cobert per altres. Les actituds i els valors ciutadans, les empreses i els inversors, els líders socials i polítics locals desenvolupen un paper cada vegada més rellevant. Paradoxalment, aquesta diversitat i les seves potencials contradiccions ofereixen una nova oportunitat a l’Estat, que hauria de recuperar el seu paper d’àrbitre i tutelar l’interès general per garantir la protecció del més feble. Però, ¿l’Estat disposa d’institucions, funcionaris i eines amb la capacitat necessària per abordar la situació? 

Més val, perquè no és possible un retorn a l’època en què seguretat i estabilitat eren definides en funció d’un interès nacional aïllat susceptible de ser defensat amb èxit per la força. S’enganya qui pensi que és una opció: no ho és ni encara que acceptéssim els seus riscos i costos.