EL TEXT I LA TEXTA

La mort a Facebook

2
Es llegeix en minuts
La mort a Facebook

De tant en tant es mor algú que tenim vist del Facebook. És una sensació estranya. Mai l’hem vist en persona, però anàvem sabent coses d’ell per les seves publicacions. Un sent un dolor difús que no arriba a pena, però que té molt d’estupor. ¿Com es pot haver mort, si fa només dos dies publicava al seu mur l’enllaç a una de les seves cançons preferides, dient coses com: «No us ho perdeu. És per flipar».

En tens notícia sempre perquè algú comenta aquesta mort etiquetant el mort. Sents un calfred al veure que aquell nom està en blau, senyal que forma part dels teus contactes. El primer que fas és clicar sobre el nom, i això et porta directament al seu mur. Llegeixes missatges de dolor dels seus amics i no pots evitar anar baixant fins a trobar la seva última publicació.

Després de pujar el dit per la pantalla durant uns segons, trobes el que va escriure fa només uns ­dies; a vegades simplement unes hores. Aquella persona no en tenia ni idea. Opinava del procés, de la Gürtel, penjava un vídeo graciós acompanyat de les seves últimes paraules, sempre sense importància. I ara aquesta persona ja no hi és. Ja no hi serà més.

Toques amb el dit la seva foto per ampliar-la i el veus aquí, somrient. Et desplaces a la dreta i en van apareixent d’altres; són les seves ante­riors imatges de perfil. Totes et sonen molt, perquè l’has vist comentar coses de tant en tant.

És una sensació estranya. Mai l'havíem vist, però llegíem les seves publicacions

Aleshores recordes que alguna vegada et va dir alguna cosa. Vas a la pestanya de "veure amistat" i sents una llàstima gegantina quan llegeixes que, fa només dos mesos, et va felicitar pel teu aniversari. "Felicitats, Ortega. Em parteixo el cul amb els teus gags". Li vaig posar un cor, però no li vaig dir res. ¿Què m’hauria costat dir-li "gràcies"? Sempre ho faig, ¿per què me’n vaig oblidar aquell dia?

I arriba el moment espantós. Tinc 5.000 amics i Facebook no em deixa tenir-ne més, perquè és un compte personal. Sé que hi ha gent que m’ha demanat amistat fa molt de temps i no puc acceptar-la per aquest estrany límit que m’imposa la xarxa. ¿Què faig, doncs? ¿Esborro el difunt i accepto un nou amic? No, encara no. Encara és molt aviat. Sents la necessitat de deixar passar uns dies, a manera de dol, però saps que al final ho acabaràs fent.

Notícies relacionades

Després de mirar les seves fotos una estona i llegir els missatges dels seus amics, comences a pensar inevitablement en tu mateix. ¿Quan jo em mori encara estaré a Facebook i altres miraran les meves fotos com jo acabo de fer amb les d’aquest contacte? ¿Hi haurà gent que m’esborrarà per donar pas a nous amics? Et dius que no, perquè «aleshores» aquesta xarxa social haurà desaparegut. És clar, t’imagines que això passarà d’aquí moltíssim temps, però això mateix pensava fa dos dies aquell nom marcat en blau, i mira tu ara on és.

Facebook ens recorda de tant en tant que és l’aniversari d’un amic, o que hi ha un esdeveniment organitzat per no sé qui. Però també, quan mor un contacte, ens refresca la memòria sobre l’important que és estar viu. És un servei que presta aquesta xarxa social sense que ningú ho hagués programat, sense que Zuckerberg ni ningú ho haguessin previst mai.