Anar al contingut

Al contraatac

Fèlix Millet i Jordi Montull, durant el judici de l’hotel del Palau, l’abril passat.

FERRAN NADEU

Són molt llestos

Antonio Franco

Demostrada judicialment i corregida a l'alça l'existència del 3%, des de Convergència ara expliquen una faula rosa

Ha costat molt arribar fins al final del cas Palau. Semblava una carrera de resistència: veure si Fèlix Millet aconseguia morir-se de vell abans que arribés la sentència. Això ho hauria deixat gairebé tot en l'aire per a alleujament dels delinqüents. En molts moments amb dilacions em va semblar que ens portaven a això. Hauria sigut una última botifarra als ciutadans per part de l'àmplia estructura corrupta, poderosa i sostinguda que ha dominat aquest país durant la major part de les nostres vides.

No em vull burlar de Millet, però reconec que per a mi encarna, juntament amb aquell predicador de la cultura de l'esforç anomenat Jordi Pujol, la falsedat i les grans vergonyes d'una llarguíssima època i fins que no vegi un certificat mèdic que ho acrediti ni tan sols creuré que necessita una cadira de rodes.

Una faula rosa

El problema és que s'ha aprofitat la sentència del Palau per continuar insultant el sentit comú de la gent. Demostrada judicialment i corregida a l'alça l'existència del 3%, des de Convergència ara expliquen una faula rosa. Diuen que l'actual PDECat (les sigles on es refugien els supervivents d'aquell partit escàndol) no té res a veure amb ella. Ni tan sols en les responsabilitats polítiques. Expliquen que aquell partit ja va pagar totes les seves responsabilitats al dissoldre's l'any 2016. No és veritat.

Seria cert si en aquell moment hagués confessat obertament el que havia fet i que desapareixien per això. Però va passar una altra cosa: van perdre eleccions, la gent va deixar de votar-los per diverses raons, els líders van continuar negant haver comès delictes -en realitat segueixen negant-ho avui- i van decidir maquillar-se canviant de nomArtur Mas fins i tot va intentar conservar-ne les regnes. De catarsi, res. Els va fer fora la vida, no el seu propi penediment. Diversos dels seus líders segueixen en actiu fent cara de falsos blanquejats.

La sentència afecta un cas que representa tota una categoria però no aclareix els rerefons. De fet perdona el corruptorFerrovial, seguint la tendència de la justícia i la política espanyola de protegir els partits, les entitats financeres i les grans empreses en totes les causes en què els perjudicats són simples ciutadans. Tampoc entra en la bicapitalitat -per a això, sí- Madrid i Barcelona en la corrupció.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

És il·lògic que el saqueig a Catalunya no fos detectat per la molt controladora Madrid, donant pàbul a la teoria que els dos costats no volien entrar de veritat en la corrupció de la vorera de davant. Vam veure alguna cosa d'això en el final del cas Banca Catalana, frenat probablement per mantenir la cohesió de l'Estat. De fet, molts espanyols creuen que fins que no ha arribat el tema de la independència s'ha mantingut la cohesió còmplice entre les dues seus d'aquella bicapitalitat.