Anar al contingut

Una sentència per a la catarsi col·lectiva

Marc Molins Raich

La resolució del 'cas Palau' clava un cop molt dur a una forma d'entendre l'administració del que és públic

El 23 de juliol del 2009, una dotació dels Mossos i un membre de la carrera fiscal van portar a terme una entrada i registre a la seu del Palau de la Música, buscant evidències que corroboressin els indicis oferts per un denunciant anònim sobre els abusos que imputava als gestors de l’entitat.

Després de gairebé 10 anys, ahir al matí, puntualment, a les 9.30 hores, la Secció 10a de l’Audiència Provincial de Barcelona va notificar als acusats una sentència de més de 500 folis en els quals es desgranen i analitzen amb pulcritud els fonaments sobre els quals descansa una condemna, severa, que en la major part dels casos imposa penes de presó d’efectiu compliment.

El Dret penal no pretén ser exemplar ni moralitzant. La legitimitat de qualsevol pronunciament, absolutori o condemnatori, depèn de la consistència dels seus raonaments jurídics i ha de basar-se exclusivament en el saldo resultant de la prova practicada durant el judici oral. Des d’un punt de vista estrictament jurídic, la resolució aborda qüestions molt complexes que mereixen una anàlisi conscienciosa i que, segur, donaran peu a la interposició d’algun recurs, cosa que s’ha de comprendre com la lògica manifestació del dret que assisteix a tot ciutadà a sol·licitar una revisió del pronunciament pel qual se li imposa una pena.

No obstant, sembla obvi que aquesta és una sentència singular.

Els estàndards de qualitat i d’exigència que s’autoimposen els nostres jutges i magistrats no varien en funció de la rellevància del tema que enjudicien. Malgrat això, hi ha alguns pronunciaments que, per la seva dimensió i per la seva significació, es distingeixen de la resta i semblen cridats a integrar-se en l’imaginari col·lectiu, component una espècie de puzle que quan completa la seva imatge presenta una visió contundent: la de la lluita constant que l’Estat de dret lliura contra la impunitat de determinades conductes.

Entendre el que és públic

En aquest cas concret, la relació de fets provats sobre la qual es construeix la condemna no mostra una imatge domèstica i singular, sinó que reflecteix una realitat històrica que entenia la relació entre el que és públic i el que és privat d’una forma viciada, torçada. Malgrat focalitzar-se en persones concretes, la sentència clava un cop molt dur a una forma d’entendre l’administració del que és públic i, igualment, a una comprensió perversa i deslleial del món dels negocis que, si no ha merescut condemna, ha sigut exclusivament perquè havia prescrit la responsabilitat dels seus protagonistes.

Quan la resolució guanyi fermesa, s’haurà d’iniciar la seva execució. Sense perjudici del que el dret els proporcioni als condemnats, la sentència hauria de contribuir a la catarsi col·lectiva que han auspiciat alguns mitjans de comunicació al facilitar una imatge pública i plural del procediment, l’objectiu últim del qual –no ho oblidem– no és altre que el de contribuir a tancar un episodi de la nostra història que ens permeti seguir escrivint-la amb línies més rectes.

Això és el que els penalistes anomenem «prevenció general».