LA IGUALTAT

Històricament ofeses

Tot es redueix a un únic debat que solo amb formular-lo ja demostra una injustícia con la que llevamos massa temps vivint: si la dona té, es mereix, els mateixos drets que l'home

1
Es llegeix en minuts
oficina

oficina

Celebrem aquests dies que a Islàndia (allà) s’ha aprovat una llei que dictamina que les empreses han de demostrar que les dones que tenen en plantilla cobren el mateix que els homes que fan la mateixa feina. I ho celebrem ara, en la segona dècada del segle XXI.

Objectivament és una bona mesura. Però, ¿es pot valorar això només objectivament? Subjectivem-ho històricament. Posem-ho en context amb altres fites femenines i adonem-nos del greuge també històric que patim les dones. La primera llei que va reconèixer un dret bàsic de la dona, la que ens permetia poder votar els representants polítics que regeixen la vida de tothom, no només la dels homes, es va aprovar fa més d’un segle a Nova Zelanda. Encara va trigar quatre dècades a arribar a Espanya i més de vuitanta anys a arribar a Suïssa, aquí al costat.

Notícies relacionades

Subjectivitzem-ho en general: ¿Som idiotes? El simple fet que calgui una llei que reguli això, ¿no és indicatiu que les dones seguim sent ciutadanes de segona? Pensem ara en les coses que no es poden regularitzar sobre el paper: les actituds, les maneres de pensar, les llibertats per actuar socialment d’una manera o d’una altra, la capacitat de decidir... Que una dona no pogués conduir fins dècades més tard que un home limitava la seva mobilitat; que no pogués obrir un compte bancari limitava el seu poder adquisitiu. Que per nosaltres sigui perillós sortir de nit, viatjar, sortir de copes; que ens coartin a l’hora de reproduir-nos, que ens mirin malament a l’hora de vestir-nos segons com, que posin en dubte si volem o no volem, que diguin fins i tot que propiciem que ens agredeixin... 

Tot això es redueix a un únic debat que, al formular-lo, ja demostra la injustícia amb què fa massa temps que vivim. El que es debat és si la dona té, si es mereix, els mateixos drets que l’home. Si la resposta és un sí rotund, i ho és, ¿quin sentit té que encara duri aquest debat? ¿Com hem deixat passar tots aquests anys vivint amb aquestes limitacions? Sobre quin coi d’interessos hem muntat aquesta societat perquè tot això encara vagi tan a poc a poc?