Anar al contingut

El radar

Pensar abans de tuitejar

LOIC VENANCE

Pensar abans de tuitejar

Joan Cañete Bayle

Ciutadans emissors, convé preguntar-se si el que divulguem contribuirà al debat

No necessitem una horda de hackers russos per convertir la conversa pública a les xarxes socials en un entorn tòxic. Per a això ens arreglem la mar de bé nosaltres solets. «¿Voler que un tràiler atropelli successivament tots els membres del Suprem és delicte d’odi?», es preguntava en un tuit Toni Soler a compte de la decisió del Tribunal Suprem de no aixecar la presó preventiva d’Oriol Junqueras. I jo, com Soler, no sé si desitjar la mort violenta sota les rodes d’un vehicle de diverses tones de pes dels magistrats membres del Suprem és delicte d’odi, el que sí que sé és que aquest tuit ajuda tant a tenir una conversa civilitzada com els «a por ellos» i equivalents. És a dir, gens. ¿Ambivalent? ¿Equidistant entre la repressió i la llibertat? Només (aspirant a) educat. La qual cosa, vist el gran nivell, és per si mateixa gairebé una proesa.
    

És veritat, Soler es va disculpar amb un altre tuit, aquell tipus de perdó i autocrítica (?) en què en realitat tu quedes bé i et fiques amb l’altre, un gènere al qual últi­mament l’independentisme sembla haver-li agafat el gust: «Mil disculpes. No vull que cap jutge sigui atropellat per cap tràiler. (Disculpa’m especialment @junqueras per haver ajudat l’enemic a desviar el foc)». Notin, per descomptat, l’ús de la paraula «enemic»: «A por ellos, oe, oe».
    

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El procés és un perfecte exemple de la toxicitat de les xarxes, tant des d’un costat com des de l’altre (només es posen d’acord, segons sembla, a castigar els que anomenen equidistants, quinta essència segons sembla de la depravació moral, política, social i, ¡ai!, nacional). Però és igual el tema: ja sigui el vestit de Cristina Pedroche, la cavalcada de reis de Vallecas, el partit d’André Gomes a Balaídos o l’última gala d’OT, la comunicació en xarxa, la transmissió de la informació en horitzontal i no en vertical, molt ràpidament es converteix no en l’exemple d’acció democràtica sense intermediaris amb què tants somiaven sinó en un horror en forma i fons.
    

Les xarxes socials, en contra del que es confiava quan van irrompre en les nostres vides, no han enriquit el debat social; han fragmentat l’opinió pública en petites comunitats impermeables a altres arguments que no siguin els seus, fet que contribueix a la distribució acrítica d’informacions falses (les ja famoses fake news) i la creença irracional que aquella petita comunitat és fidel reflex de la realitat. Twitter, tornant al procés, és indiscutiblement independentista o aclaparadorament unionista depenent del timeline de cadascú. La realitat, que només pot comptabilitzar-se en vots i no en M’agrades o retuits, és molt més complexa, diversa, plural i inaprehensible. Per sort. 

Ells, nosaltres

El declivi de la premsa tradicional ha anat paral·lel a la generalització de les xarxes socials. Que el social media sigui tòxic no implica que la premsa tradicional, per comparació, sigui angelical. Al contrari: en moltes ocasions els enllaços que serveixen com a armes llancívoles són informacions, titulars i portades de premsa en què hi ha una jerarquia vertical de la capacitat d’emetre. La toxicitat de la conversa pública no és imputable només a les xarxes, és reflex de la consolidació de l’ells i nosaltres com el principal eix de la conversa pública en termes econòmics, polítics, socials i identitaris. Nosaltres ho fem tot bé, fins i tot quan ens equivoquem, som bons per naturalesa i tenim nobles intencions. Ells només es mereixen que anem per ells (perdó per la redundància), amb mems, insults, ridiculitzacions o tràilers (retòrics), si fa falta. Per alguna cosa són (per citar una disculpa) l’enemic.
    

Tradicionalment, en ambients crispats, s’acostumava a demanar a polítics i mitjans de comunicació que s’ho pensessin dos cops abans d’emetre alguna cosa. Avui s’ha d’exigir als ciutadans, cadascun de nosaltres un emissor, el mateix. És fàcil, només ens hem de preguntar si el que volem tuitejar contribuirà a un debat sa i a la convivència social.