La CMB sempre emergeix

En un altre temps, va ser tabú recórrer una decisió del Parlament davant el Tribunal Constitucional (TC) per part d’un partit catalanista. Gairebé tots els socialistes van assumir amb un somriure de resignació el càstig més gran infligit per la majoria pujolista al maragallisme: la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. Ara ja és una altra cosa, el procés i la seva alegria legislativa anticonstitucional ha convertit el recurs al TC en una maniobra habitual, fins i tot per al PSC.

La CMB va ser el primer intent seriós de governar el «fet metropolità» des de la lògica local i a partir d’una entitat administrativa creada el 1974. La desaparició d’aquesta corporació, en el marc de les lleis territorials del 1987, va donar lloc a una gran batalla política entre dues concepcions de Catalunya o entre les exigències específiques de la Barcelona real i les del conjunt del país. Llavors van néixer els consells comarcals, tota una declaració de l’ideal polític dominant.

El govern de la ciutat metropolitana sempre comporta l’aparició del temible fantasma de la Gran Barcelona. D’això es va beneficiar el Govern Pujol. Els socialistes governaven l’àrea metropolitana, amb un parell d’alcaldies comunistes. Quan l’executiva del PSC es va plantejar, a instàncies de l’alcalde de Barcelona i president de l’organisme, la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que enterrava la CMB, només hi va haver dos vots a favor de la iniciativa, a més del seu. La majoria va al·legar l’inconvenient patriòtic de debilitar la Generalitat, recordant el conflicte de la llei dels contractes de conreu de l’època republicana. Els alcaldes metropolitans van disfressar el seu recel davant un augment del poder de Barcelona apel·lant als suposats avantatges d’una negociació bilateral amb el Govern autonòmic.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquell dia, es va trencar alguna cosa més que la confiança entre el primer secretari del PSC, Raimon Obiols, i el defensor del govern metropolità, Pasqual Maragall. Es va acceptar sense més ni més la negació de la realitat imposada pels interessos polítics d’una determinada concepció del país. Després es va reconsiderar a l’Estatut del 2006 i la posterior llei del Consorci de l’Àrea Metropolitana, aprovada el 2010 pel segon tripartit, per fer front als problemes específics de mobilitat, medi ambient, desenvolupament econòmic i organització territorial de quatre milions llargs de catalans.

Mariona Tomàs, en el seu assaig Governar la Barcelona real, descriu els models existents per fer efectiu el dret a la ciutat metropolitana sense caure en la temptació del simple predomini del govern de Barcelona sobre la resta de municipis o en detriment de la identitat nacional; només una operació imprescindible per no perdre capacitat de progrés per a una àrea urbana de personalitat indiscutible. Res a veure amb Tabàrnia, una formulació d’oportunitat a partir d’una circumstància electoral coincident en territoris simplement veïns. Poc més que el reflex del procés de decadència col·lectiva.