Catalans de segona

La nova majoria parlamentària independentista produeix entre els catalans constitucionalistes sensació de cansament, saturació i horror davant la condemna d’haver de reviure el malson anterior; més encara quan ha quedat demostrat una altra vegada que el secessionisme no és majoritari en vots. El 47,5% dels catalans són molts, però menys que el 52,5% restant. I, no obstant, estem abocats a una altra legislatura en què els partits separatistes, que indubtablement es posaran d’acord a elegir president (Carles Puigdemont o un altre), seguiran tensant tant com puguin.

La resposta psicològica a aquest desassossec és l’èxit a les xarxes socials de Tabàrnia, una iniciativa humorística que mereix ser presa molt seriosament, ja que recull el crit dels catalans que es volen independitzar dels independentistes. Però a Tabàrnia hi ha més que una broma, hi ha també un drama futurible. Si algun dia el secessionisme triomfa sense una majoria social rotunda, serà a costa de la partició territorial de Catalunya. Que ningú en tingui cap dubte. I no serà per culpa dels «tabarnessos», sinó d’aquells que volen empènyer-nos a celebrar un referèndum divisori i a seguir amb un joc en què tots hi perdem. ¿Quant trigarà l’independentisme a acceptar que aquest és un conflicte entre catalans que no pot acabar amb la victòria d’una meitat sobre l’altra?

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Però la reacció va més enllà de les rialles terapèutiques de Tabàrnia, també s’estén entre els constitucionalistes la impressió de ser catalans de segona. És absolutament injusta la discriminació que patim els barcelonins en les eleccions autonòmiques. El nostre vot val menys de la meitat que el d’un resident a la província de Lleida i bastant menys que a Girona o Tarragona. Com que mai hi ha hagut acord per aprovar una llei electoral catalana, s’atribueix la culpa a la normativa estatal, a la LOREG, però això no és cert. El repartiment d’escons al Congrés és bastant més proporcional. La responsable és la Disposició Transitòria 4a de l’Estatut del 1979, hàbilment introduïda per la UCD per esmorteir el possible triomf de l’esquerra en les primeres eleccions catalanes. El resultat va ser la victòria de Jordi Pujol durant 23 anys i últimament unes majories independentistes que no es corresponen amb els vots populars. Com denuncia a change.org el jurista Rafael Arenas, el truc consisteix en dues coses: donar a Barcelona un diputat per cada 50.000 habitants amb un màxim de 85, mentre es rebaixa a les altres circumscripcions la xifra a 40.000 i se’ls regala d’entrada un mínim de sis diputats. El repartiment dels 135 escons del Parlament es va fer amb el cens del 1976 i ni tan sols això s’ha modificat.

Aquesta disposició, inalterable durant quatre dècades, discrimina clarament els barcelonins que sempre han votat més l’esquerra i menys el nacionalisme. Avui Barcelona té un diputat per cada 64.000 habitants, però Lleida, el cas més extrem, un per cada 29.000. És imprescindible que el nou Parlament acabi amb una discriminació que a Tabàrnia no existiria.