Petit observatori
El passat sempre sap passar
Als joves d'avui els deuen sonar com una cosa molt exòtica els personatges del sereno, del vigilant o de l'esmolet
Entre els papers que he rebut per correu aquests dies he trobat una felicitació de Nadal. Me l’envia des del Maresme la família Cusachs-Colomer. Podria dir que ja fa anys que no els he vist, però puc dir també que recupero el seu record molt sovint. Per un fet: a la sala d’estar de casa tinc el meu bust en bronze que en Cusachs va fer-me per amistat. Com que és un home de diverses curiositats comprendrà que jo també m’interessi per les coses que van desapareixent amb el temps i que ell també deu haver vist de jove a la ciutat.
El sereno i el vigilant. Dos personatges barcelonins tradicionals en les nostres nits. Quan jo era estudiant i anava de nit a can Folch per compartir uns estudis, en tornar a casa havia de picar de mans perquè aquest funcionari, el vigilant, guiant-se pel so d’aquella mena d’aplaudiment vingués cap allà on jo era i m’obrís la porta amb una gran clau.
Jo li donava uns cèntims i ell m’oferia una petita candela perquè tingués una mica de llum quan comencés a pujar cap al meu pis per una escala absolutament fosca. Els joves lectors d’avui dia difícilment se’n faran càrrec.
També els costa de creure –a mi també ja em costa– que en ple dia passés pel carrer un home cridant «¡el afilador!», i el veïnat de l’Eixample baixava al carrer perquè l’esmolet els afinés ganivets i forquilles. Tampoc és una invenció meva que jo he sentit en ple carrer de l’Eixample un home que cridava: «A la pell de conill...».
Notícies relacionadesPotser de tots aquests fets i costums se’n podria fer una escena antològica presentada en un escenari de teatre. El vestuari seria important. Però penso que tot plegat seria un fracàs.
Sobre el passat s’han dit moltes coses. És natural, perquè tots nosaltres serem, un dia o altre, habitants del passat. Un passat que viurà una mica o gens. Qui ho decidirà serà el futur, sempre imprevisible.
