Quan no espanta el vertigen

A vegades les respostes no arriben perquè fallen les preguntes. Les enquestes van generar una expectativa de vot i semblava que les urnes aclaririen el rumb. El 155 no va portar la resposta que alguns van preveure i la vida al carrer resultava normal dintre de l’anomalia. Així que es va instal·lar la sensació que tot estava encaminat, fins al punt que la vicepresidenta del Govern va considerar que «el procés estava kaput». Però aquí estem, amb majoria independentista, victòria de Ciutadans, el PP en kaput tècnic i la incertesa en carn viva. Estem gairebé com estàvem. Tornen, en conseqüència, les crides al diàleg perquè els partits s’entenguin, encara que convé advertir del risc que l’esperit nadalenc encegui la perspectiva i es confongui el possibilisme amb la ingenuïtat.

Potser a l’estar dins de l’huracà costa apreciar l’huracà mateix, però aquí està. Si la política té conflicte i pacte, en aquesta etapa prima el conflicte. És un moment calent: els partits no acorden, les majories no donen, les enquestes són incertes com els governs, les legislatures són curtes, els parlaments legislen com poden i s’ha trencat fins i tot el tabú de la repetició de les eleccions. La política ha trobat en la inestabilitat la seva pròpia estabilitat, de càlcul i termini curt. La política li ha perdut la por al caos, despreocupada de línies vermelles. Viu enganxada a les alertes d’última hora al telèfon i mira sense veneració el que sempre es va assenyalar com el valor més apreciat, que era el consens. És una altra etapa, en què tots els eixos es creuen i tant val la identitat com la ideologia. Ara els barris rics voten el mateix que els barris pobres. Serà interessant descobrir als sondejos postelectorals quants van votar a favor d’un partit o, en realitat, en contra del seu adversari.

Fa mesos que estem estrenant un context i no obstant ens assalten les preguntes de sempre. ¿Aniran els partits cap a un altre precipici o aconseguiran acords? Els intentaran, però s’ha vist ja que, si no els aconsegueixen, molts ho viuran sense dramatismes. Malgrat el cost social o l’econòmic, malgrat  la responsabilitat i l’abast de tenir la societat partida en dues meitats. La reconciliació és bonica però, per a què enganyar-se, els ciutadans no han apostat pels que predicaven les terceres vies. Les enquestes demanen diàleg i les eleccions han tornat polarització. Si abans les campanyes es guanyaven pel centre, ara es guanyen per una altra part.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

«Hem de construir el diàleg. Una meitat de Catalunya no pot ignorar l’altra meitat», es va sentir a dir la nit electoral a un dirigent que no va sortir malament del 21-D. Quan va acabar la seva intervenció, es va desplomar en privat sobre el seu propi pessimisme: «Estic en minoria fins i tot entre els meus. La gent tot ho llegeix en clau de victòria o derrota». 

Fem-nos llavors noves preguntes: ¿És això el que ha votat la gent, victòria o derrota? ¿Quin acord és el que reclama la ciutadania i quin és el cost de no aconseguir-lo? L’enroc polític, ¿es castiga o es premia? ¿Hi ha polítics que li han perdut por a la por? Arribaran les respostes segons es dissipi l’esperit nadalenc i es comprovi si el que feia més calor era el vertigen.