Editorial

Una Catalunya dividida

Ciutadans guanya les eleccions però no podrà governar perquè el bloc secessionista és majoritari

3
Es llegeix en minuts
Una Catalunya dividida

Silvia Jardi

Les eleccions més transcendentals en els últims 40 anys de Catalunya han deixat un escenari de divisió en dos grans blocs pràcticament impermeables, un partit guanyador en vots i en escons que no podrà governar i una distribució de forces que augura un panorama molt incert per a una societat sacsejada per una crisi política amb greus ramificacions socials i econòmiques. Ciutadans va guanyar les eleccions i el bloc independentista va revalidar la majoria independentista al Parlament, amb Junts per Catalunya, la llista de Carles Puigdemont, davant d’ERC. En unes eleccions amb una participació històrica, la ciutadania catalana ha donat una victòria sense precedents al partit encapçalat per Inés Arrimadas i, al mateix temps, ha decidit que el bloc independentista (JxCat, ERC i la CUP) mantingui la majoria absoluta al Parlament, encara que, com va passar en les anteriors eleccions, junts no arriben al 48% de l’electorat.

En un ambient altament polaritzat, amb l’autonomia intervinguda a l’empara de l’article 155 de la Constitució, amb candidats o bé fugats o bé en presó preventiva, les eleccions que va convocar Mariano Rajoy han demostrat que Catalunya està fermament dividida en dos blocs i que a penes hi ha espai per a posicions intermèdies o amb vocació mediadora, tal com assenyalen el mal resultat de Catalunya en Comú i el creixement, bastant més reduït de que s’esperava, del PSC. Menció al marge mereix el pèssim resultat del PP, convertit gairebé en irrellevant a Catalunya, superat per una CUP que també ha rebut una garrotada però que segueix sent absolutament imprescindible perquè l’independentisme arribi als 68 escons que donen la majoria absoluta.

La majoria independentista no ha d’entelar l’èxit d’Arrimadas ni, al seu torn, el fracàs de Xavier García Albiol. Ciutadans va capitalitzar l’aplicació de l’article 155 i pràcticament ha esborrat del mapa polític català el PP. Va guanyar les eleccions en vots i en escons i es converteix en el primer partit amb un discurs eminentment espanyol que venç en unes eleccions autonòmiques a Catalunya. Es va imposar de manera clara al PSC en feus tradicionals dels socialistes i en surt reforçat a la resta d’Espanya, on la debacle del PP pot generar moviments tectònics. Ciutadans ha demostrat que es pot vèncer a Catalunya sense un discurs catalanista; aquesta és una de les conseqüències d’aquests anys de procés.

 Una altra conclusió és que el bloc independentista és molt homogeni. JxCat i ERC milloren els 62 escons de Junts pel Si el 2015 i es reparteixen el botí gairebé a parts iguals (34 i 32), cosa que no amaga que per als republicans veure’s superats per la llista de Puigdemont és un cop molt dur. Des de Brussel·les, Puigdemont ha liderat una campanya emocional que ha aconseguit el que semblava impossible: donar el sorpasso i vèncer els seus rivals per l’hegemonia independentista. Això sí, no pot dir que sigui la llista més votada de Catalunya, i segueix necessitant la CUP per formar un Govern que, aritmèticament, només poden formar els secessionistes.

Diversos són els missatges que l’electorat ha enviat el 21-D. El primer, que el bloc independentista és una realitat amb profundes arrels polítiques i socials que no desapareixerà per decret i al qual no es pot combatre només als tribunals. Després dels esdeveniments dels últims mesos,  amb prou feines ha patit erosió, cosa que des de Madrid s’hauria de llegir de manera adequada. A l’independentisme només se’l pot respondre amb eficàcia si s’aplica política d’alta volada. El segon missatge és que la majoria independentista no pot repetir el mateix error d’actuar contra la meitat dels catalans i situar les institucions fora de la legalitat constitucional i estatutària. No són majoritaris i cap dels seus tres partits ha sigut capaç de guanyar les eleccions a Ciutadans, que defensa postures en ocasions més dures que les del PP. El seu avantatge sobre el bloc contrari a la sedició s’ha estret respecte el 2015. Amb una Catalunya tan dividida, ningú pot ni ha de tornar a governar contra l’altra meitat.